XERRADES -  XERRADES  · XERRADES · XERRADES

 

ESCRITS  DE LA 
 
Gna. TERESA  
FORCADES  I  VILA

 

SINGULARS  8 de desembre 2009

 

El matí d' en Cuní. amb la Teresa Forcades

 

Entrevista a CONTRAGOLPE de Venezuela
1er vídeo: Sobre la Grip A
2n vídeo: sobre la teologia de l' alliberament

http://www.vtv.gov.ve/videos-destacadas-en-video/25552

http://iglesiadescalza.blogspot.com/2009/07/new-voices-in-church-sr-teresa-forcades.html    (Al final de la pàgina en anglès: 4 vídeos en castellà)

 

El País contra Teresa Forcades
Abdennur Prado - Rebelión


Teresa Forcades (Barcelona 1966) es doctora en medicina, teóloga y monja benedictina, una monja comprometida con los derechos de las mujeres, que se ha posicionado a favor de los derechos de los homosexuales, y cuyo trabajo tiene una clara dimensión social y espiritual (dimensiones que flaquean la una sin la otra). Dentro de este compromiso, su condición de doctora le ha llevado a centrarse en el tema de las farmacéuticas. Ha publicado un ensayo sobre Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas, en los Quaderns de Cristianisme i Justícia, que dirige Arcadi Oliveras. Para más información sobre sus posicionamientos, puede visitarse su blog. Recomendamos una reciente entrevista sobre teología de la liberación para la televisión venezolana, en la cual sostiene que la expresión “teología de la liberación” es en realidad redundante, ya que toda teología debería ser por definición liberadora y feminista.

Conocí a Teresa Forcades a raíz de mi colaboración como autor de un contrapunto en uno de sus libros: Teología feminista en la historia, editado por Fragmenta (en catalán). Realizamos luego una conversación-entrevista para el diario Avui, que no fue publicada. En 2008, Teresa tuvo la amabilidad de participar como presentadora de una de las sesiones del Tercer Congreso Internacional de Feminismo Islámico.

En las últimas semanas, Teresa Forcades ha sido objeto de múltiples comentarios a raíz de la amplia difusión en Internet de un vídeo en el cual denuncia todos los intereses y manipulaciones en relación a la Gripe AH1N1. Webislam fue una de las numerosas webs que decidió difundir dicho vídeo, con el fin tanto de advertir al mayor número de personas sobre los peligros de vacunarse contra dicha gripe, como para tener un mayor conocimiento sobre el sistema bajo el cual vivimos.

El impacto de este vídeo ha sido inmenso, provocando el contraataque. Teresa Forcades ha sido descalificada por ser monja y por ser mujer, insultada por hablar de temas de interés social con su hábito de monja. Pero lo cierto es que al hacerlo así dignifica no solo sus hábitos o al catolicismo, sino a la religión en su conjunto, tan desprestigiada por ponerse tan a menudo al lado de los poderosos.

Dentro de estos contraataques, el que nos ha movido a escribir ha sido un artículo aparecido en el diario El País, y titulado "Desmontando a la monja-bulo". Una de sus autoras, Maria Sahuquillo, ya había publicado el día antes un artículo en el cual se trata de combatir la creciente reticencia hacia la vacuna, haciéndose eco de los comunicados de la OMS, como si fueran la verdad absoluta.

Sobre el artículo en sí apenas hay nada que decir: se trata de mera propaganda, realizada con la intención de defender a la industria farmacéutica e intentar desprestigiar a todos aquellos que se oponen a la vacuna contra la gripe A. No puede ser calificado propiamente como “periodismo” y aún menos como un “reportaje”. El artículo se limita a descalificar a Teresa Forcades, la llama Mary Poppins y la trata de forma despectiva, poniendo en duda su capacidad intelectual (¿por ser monja, por ser mujer, por las dos cosas?). Para ello, los autores no dudan en mentir, como cuando dicen que “solo ha escrito un librillo…”. Los argumentos ad hominen son característicos de aquellos que no tienen argumentos. El artículo recoge tan solo opiniones contrarias Forcades, sin contrastarlas con otras opiniones favorables. Además, el artículo omite aspectos del vídeo que son difíciles de rebatir: si la gripe A es benigna... ¿por qué hemos de vacunarnos? ¿Cómo se justifica la masiva compra de vacunas por parte del Estado?

Mucho más interesantes son los comentarios generados. En el momento en el que cierro este artículo (son las nueve de la noche) estos comentarios son 370. Un 90% de ellos se manifiestan a favor de Teresa Forcades, y muchos de ellos ponen en duda las intenciones de El País a la hora de publicar semejante reportaje.

El artículo es calificado como “vergonzoso”, “ataque salvaje”, “de baja factura”, “tendencioso”, “chulesco”, “bochornoso”, “patético”, “panfleto”, “demagogia”, “infecto”, “vomitivo”… Un comentario da en el clavo sobre el estilo empleado: se trata de un compendio de falacias: la falacia ad hominem, falacias de autoridad, falacia de la pendiente resbaladiza, además de la total ausencia de información. Sólo hay opiniones, y todas reforzándose las unas a las otras. Dice un comentarista: “No resulta muy convincente rebatir datos concretos, que toda persona informada ha podido constatar en el día a día, con supuestos argumentos de autoridad como portavoces, asesores, expertos y catedráticos que nos dicen que lo que pasó fue lo contrario de lo que en su momento pasó”. Un usuario se presenta como médico y dice haber sido consultado por los autores del reportaje, pero como se puso de lado de Forcades, su opinión ha sido censurada.

Un comentarista afirma que “el reportaje apesta y lo único que desmonta es la propia credibilidad de El País. Deja bien claro a qué intereses sirve”. Otro interpreta: “los laboratorios farmacéuticos tienen miedo de quedarse sin su dinerito y ponen una nota enorme en El País”. Y otro concluye: “A El País le debería dar vergüenza publicar cosas así”. Un tal Alejandro escribe: “Argumentum ad hominen (mulierum). Sahuquillo, Benito y El País se han cubierto de gloria. Utilizaré la pieza y los comentarios en mis clases sobre las relaciones entre el Poder y las Empresas en el era de internet. Es muy ilustrativa de la nueva información”.

Como resultado, parece obvio que “este reportaje no desmonta nada”. Más bien todo lo contrario: abundan los comentarios que afirman que ha sido el reportaje el que les ha despertado las sospechas hacia la vacuna y les ha convencido de la veracidad de los argumentos de Forcades. Más de cincuenta afirman que no van a vacunarse, ni ellos ni a sus hijos. Incluso hay varios internautas que habían decidido vacunarse, pero la lectura del artículo les ha hecho cambiar de opinión. Dice un comentario: “gracias a este artículo, ya tengo más claro no vacunarme”.

Otros comentarios contrastan la agresividad del artículo de El País con la capacidad pedagógica, tolerancia y madurez mostradas por Forcades en su vídeo. Por un lado se trata de desprestigiar mediante los insultos, ocultando información, y por otro de ofrecer datos objetivos sin sacar conclusiones, de modo que cada uno pueda pensar por sí mismo y decidir según conciencia. Un internauta aconseja: “sólo pido a quien lea el artículo y no haya visto el vídeo de Teresa que lo mire y compare…”.

Como conclusión, diría que de los ataques de El País a Teresa Forcades, ella sale reforzada y El País desprestigiado. Eso es lo que se desprende de numerosos comentarios:“Los intentos de El País por deslegitimar a Forcades dan aún mas crédito a su teoría”. Y otro sentencia: “El tiro por la culata... Gracias Teresa Forcades!!!” Las felicitaciones se suceden: “Larga vida a Teresa Forcades!!”. “¡Viva la monja!”. “Viva Teresa Forcades, viva Arcadi Oliveras”.

A partir de aquí, éstas son algunas de las preguntas que los internautas nos proponen: ¿Por qué "una monja que escribe libritos" molesta tanto? ¿Cómo se puede escribir un articulo desmontando todo lo que dice Teresa Forcades, sin poner la opinión de muchos otros médicos y especialistas en salud pública que están de acuerdo con ella? ¿Por qué para rebatirla no son capaces de escribir un reportaje en estilo periodístico con más datos e información y menos juicios de valor, adjetivos despreciativos y un tono tan tendencioso? ¿Por qué no preguntan su opinión a los médicos que dicen que no se van a vacunar? ¿Por qué este año, en el Hemisferio Norte, apenas ha aparecido la gripe común, como todos los años por estas fechas? ¿Dónde están los millones de muertos que no se produjeron? ¿Para cuando un reportaje sobre el bulo de las farmacéuticas? ¿Y por que no un titular “desmontando a los lobbies farmacéuticos”? ¿Es cierto que a parlamentarios alemanes se les suministró una versión de la vacuna sin un reactivo que contiene mercurio, por el peligro que supone? ¿Existe peligro al vacunarse? ¿Es verdad que se ha renunciado a posibles indemnizaciones en caso de efectos secundarios graves de la vacuna? ¿Es o no es verdad que políticos y farmacéuticas están exentos de responder por los efectos secundarios de la vacuna?

Pero lo más inquietante es el propio origen de la cepa, pues todo apunta ha que fue fabricada en un laboratorio, con la intención de causar una verdadera pandemia, y que esta fue evitada casi por casualidad: “¿Cómo explican los periodistas desmontadores la mezcla de cepas H5N1 con H3N2 de los laboratorios Baxter en Orth-Danau (Austria) y las graves consecuencias que su distribución o mal uso habrían podido ocasionar, de no ser por la comprobación previa de un checo, así como el silencio de estos laboratorios?”

Algunos de los comentarios pueden parecer desproporcionados, pero muchos otros ofrecen nuevos datos, remiten a informes internacionales que cuestionan la versión oficial. Algunos internautas afirman haber pasado la gripe A sin haberse vacunado, y eso siguiendo los consejos de su médico de cabecera. Aquellos que han pasado la gripe A suelen afirmar que es más benigna que la convencional. Un tema recurrente es el de internautas que afirman que no van a vacunarse por consejo de sus médicos de cabecera. Pues parece que la oposición a la vacuna entre la profesión médica va en aumento. Un comentario dice que “en el centro de salud de mi ciudad, se negaron a vacunar a los niños voluntarios si les tocaba, y el médico de mi hija se niega a vacunar a los nenes por los efectos secundarios”. Según la Organización Médica Colegial (OMC) el 95% de los casos serán leves y se resolverán entre 3 días y una semana como cualquier otra gripe. En Alemania existe un potente movimiento de médicos contra la vacuna, y parece que el colectivo de enfermeras francesas (unas 20.000) no piensa ponerse la vacuna (http://www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.html). También un sindicato de enfermeras de Gran Bretaña se ha posicionado en contra. Una encuesta afirma que sólo el 12% de los alemanes ha decidido vacunarse.

La Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP) afirma que la vacuna contra la gripe A es probablemente innecesaria y no suficientemente testada. En la página oficial del colegio de médicos de Tenerife aparece el comunicado del Consejo general de médicos colegiados de España sobre este tema: “Sería especialmente preocupante que por presiones políticas o por una actitud defensiva ante campañas de opinión pública se realizaran intervenciones preventivas sin las adecuadas garantías de seguridad, ignorando el principio de precaución que, por su perfil científico, todo profesional de la medicina debería contemplar”. El catedrático de Farmacología Clínica de la Universidad Autónoma de Barcelona, Dr. J. A. Laporte, manifestó hace unos días a El Periódico que él no piensa vacunarse…

Otros informan de las conexiones de Rumsfeld y Bush con la empresa creadora del tamiflú, y otros afirman que la OMS se financia mayoritariamente (hasta un 75%) mediante donaciones de empresas farmacéuticas… Algunos comentaristas atacan a Forcades y aseguran que la OMS nunca cambió la definición de pandemia, y por tanto que ella miente. En los siguientes links a informes de la OMS pueden encontrarse la vieja definición (2004) y la nueva definición (2009). En un texto de la OMS del 2005, sobre las “diez cosas que debes saber sobre una pandemia”, el punto 7 se refiere al gran número de muertes: “La OMS viene manejando una estimación relativamente conservadora (de entre 2 y 7,4 millones de muertos) porque constituye un punto de referencia útil y plausible para el trabajo de planificación. Este cálculo se basa en la pandemia de 1957, que fue relativamente benigna”. Lo cual desmiente lo que afirma José María Martín Moreno (asesor de la OMS) en el artículo de El País.

Puede verse también un artículo del New York Times y otro de la CNN donde se informa sobre el cambio. El periodista del New York Times le pregunta al responsable de la OMS si el cambio no desacreditará a la organización… Y eso antes de saberse que es cambio iba a justificar la venta masiva de vacunas. Y una entrevista al especialista Tom Jefferson, en la cual explica como el cambio de definición va a proporcionar enormes beneficios a las farmacéuticas. Básicamente, para considerarse como pandemia debía ocasionar “enormes casos de contagios y de muertes”, algo que ha sido eliminado. Y este artículo del British Medical Journal, que empieza con la frase: “La OMS ha revisado su definición de pandemia en respuesta a la experiencia actual con la A/H1N1”. El autor cita varios links a las página de la OMS y de otras instituciones médicas internacionales con la antigua y la actual definición. La diferencia es la alta mortalidad, algo que ha sido eliminado de la nueva definición, para poder hacer pasar la gripe A como pandemia, y forzar a los Estados a comprar vacunas. E incluso hacer que los Estados fuercen a sus ciudadanos a vacunarse, cosa que ha sucedido en algunos lugares. Un negocio redondo.

La naturaleza del reportaje siembra las dudas sobre las motivaciones de El País: ¿Cuáles son los intereses de El País en este asunto? ¿Por qué El País sale en defensa de la industria farmacéutica y apoya de este modo la campaña a favor de las vacunaciones? ¿Cuánto les ha pagado la Baxter a los autores del artículo? ¿Es cierto que Cebrián tiene conexiones con el Club Bilderberg? Tal y como dice un internauta: “El País ha demostrado con esto ser un magazine de publireportajes mercenarios a servicio del dinero”. Según otro, “…hace pensar que las empresas farmacéuticas y la falacia ad hominem podrían ser de izquierdas”.

Como me dice Hashim Cabrera: creo que el fenómeno de la difusión masiva del vídeo de nuestra hermana Teresa, denunciando con esa valentía y serenidad el tema sangrante de las vacunas y los virus, es en cierta manera ya un fruto de una nueva conciencia que articula a la comunidad global a través de la red. Cada vez hay más gente que “sabe” que los grandes medios mienten. No es que antes no lo supiéramos, es que ahora existen otros canales de información y otras visiones. Es posible que la sociedad multicultural que propicia la red esté ya articulando y haciendo posible un nuevo paradigma. De ahí la lucha por controlar una red que hasta ahora se muestra bastante refractaria a ese tipo de amordazamiento. Da la impresión de que estamos respondiendo a este nuevo reto con la conciencia de que esta vez puede ser que no lo consigan, y de que un nuevo mundo, una nueva humanidad está empezado a nacer.

Es una pena que un periódico como El País ataque de forma tan baja a una persona que trata de luchar contra los abusos de las grandes compañías farmacéuticas, y se alinee sin matices en el campo de éstas y en contra de los ciudadanos. Y esto justo el día en que ha pasado a contar entre la nómina de sus colaboradores a Bertrand Henri-Levy, uno de los más conocidos sionistas y nuevos intelectuales reaccionarios en Europa. Henri-Levy, Gluksman, Vargas Llosa, Moisés Naim, Antonio Elorza… La lista de los colaboradores actuales de El País desmiente la pretensión de que se trata de un diario “de izquierdas”.

En cuanto a Teresa Forcades, no podemos sino felicitarla por su coraje y su lucidez, por su defensa del feminismo espiritual y de la liberación del ser humano, por recordarnos que el “amor” al cual Dios invita no es un mero sentimiento, sino una acción solidaria que nos enfrenta, inevitablemente, con los poderes de este mundo… Si sigue por esta línea (que es la del Evangelio) no hay duda de que los fariseos (incluidas las altas jerarquías de la Iglesia) la crucificarán. Que Dios la proteja y la salve.

 

L'entrevista amb Teresa Forcades, monja, metge i teòloga feminista
TERESA FORCADES:
"UNA PERSONA CÈLIBE ES POT ENAMORAR"

El Periódico, 07.08.2007 – Albert Garrido

Aquesta dona s'explica amb un rigor somrient i pausat, que acompanya amb un lleu aleteig de les mans a l'altura del seu tocat de monja de la regla de sant Benet. Teresa Forcades (Barcelona, 1966) és doctora en Medicina per la Universitat de Barcelona, va estudiar Teologia a Harvard, va agafar els ordes al monestir de Sant Benet, a mitja ascensió de Montserrat, i ha escrit tres llibres: Els crims de les grans companyies farmacèutiques, La Trinitat avui i La teologia feminista en la història. Asseguda en una butaca d'una austeritat rectilínia, s'estén en detalls d'una precisió mil·limètrica perquè creu que "resumir és perillós".
P--¿Com es fa el salt d'una ciència empírica com la medicina a una disciplina com la teologia?


R--Que de la medicina en digui "ciència empírica" és molt interessant i simptomàtic. Al segle XX, amb els antibiòtics, la medicina descobreix una capacitat científica que abans no tenia. Fins llavors, la medicina és una ciència de la paraula. El meu avi era metge i el que se li demanava era capacitat d'escoltar, del que avui en diem empatia, i de respondre a la demanda emocional del pacient. De manera que crec que hi ha un salt molt directe: el sofriment del malalt, que planteja moltes preguntes. És una experiència humana molt directa, de la qual em beneficio al fer teologia.

P--En qualsevol cas, ¿la teologia no és una teràpia?

R--No ho és, però consisteix a fer-se preguntes sobre el que en diem la realitat última. I aquestes preguntes, quan passes per una situació límit, acostumen a fer-se presents d'una forma gairebé inevitable.

P--Resulta encara més difícil unir teologia i feminisme dins d'una Església dirigida per homes.

R--És una situació que no resulta fàcil, però no m'agradaria fer la impressió que hi ha una alternativa fàcil: viure en el context de l'Església. El que resulta més interessant dels estudis que faig en un sentit feminista és veure els paral.lelismes entre una societat que no és confessional, i tampoc oficialment masclista, i les dificultats perquè es doni una igualtat real. Per a mi, la pregunta més atractiva no és per què subsisteix la desigualtat en una institució conservadora per història com l'Església, sinó per què es manté en una estructura social sense impediments per aconseguir la igualtat.

P--¿La teologia feminista es produeix per oposició a la masclista?

R--És una teologia que neix de la contradicció. Es defineix com una teologia crítica, i això significa que hi ha alguna cosa que no quadra. Però no és una teologia paral.lela, encara que posa en relleu la contradicció entre el que es predica i el que succeeix a la pràctica.

P--¿Com rep la jerarquia eclesiàstica una monja que és teòloga i és feminista?

R--Una experiència personal no la tinc, però, en termes generals, amb suspicàcia i una mica a la defensiva. Això és amb el que topen els grups de teòlogues feministes: existeix una certa incomoditat, que per altra banda és pròpia de qualsevol pensament que es digui crític.

P--¿La jerarquia eclesiàstica li ha cridat l'atenció alguna vegada?

R--No.

P--¿I on queda el celibat?

R--A la regla de sant Benet, viure com a monja implica viure en comunitat, i això exclou el vincle exclusiu amb una persona amb qui tens un compromís directe. Aquesta opció comunitària és la que crec que dóna valor a l'opció pel celibat.

P--Això sona a renunciar a una experiència completa de la vida.

R--Això seria així si el celibat suposés l'absència de la sexualitat. Però no hem de parlar d'amputació o repressió de la sexualitat, sinó d'experimentar-la en un context que no és el de la vida de parella. Cosa que significa que una persona cèlibe es pot enamorar. I això, ¿què suposa? El mateix que per a tothom: que es produeix una convulsió interior i que s'obren una sèrie de possibilitats per aprofundir en la subjectivitat personal. Aquesta relació pot ser humanament més interessant que la que es produeix en un context habitual.

P--Admeto que estic sorprès.

R--Pel fet de ser monja, m'he trobat que en la meva relació amb els homes, al no existir el joc habitual de la seducció, s'obren possibilitats d'interactuar fora dels rols habituals. Això a mi em resulta molt interessant.

P--Si això que m'explica l'hi digués al Papa, ¿com reaccionaria?

R--Home, per a mi va ser significatiu que fa 16 anys el Papa proposés a Ingrid Stampa, professora a Hamburg de viola de gamba amb la qual mantenia una bona relació, ser la seva ajudant quan va morir la seva germana, amb qui estava acostumat a viure. Ella tenia 39 anys i va acceptar. El Papa parla a la seva encíclica "Déu és amor" de la complementarietat home-dona, una dicotomia amb la qual no estic d'acord des d'una perspectiva feminista, però ell creu que les dones tenen una missió diferent per complir, un paper de suport a l'home. Ja ho veu.
 

 

Un aclariment sobre l’avortament
Teresa Forcades
Revista FOC NOU  -  Octubre 2009  (Tribuna)


El passat 16 de maig de 2009 el programa ‘Singulars’ de TV3 va emetre una entrevista sobre temes diversos, en el decurs de la qual el periodista em va demanar l'opinió com a metgessa i com a teòloga sobre la píndola del dia després i sobre l’avortament.

Arran de les respostes que vaig donar a aquestes dues preguntes, algunes persones m’han criticat públicament posant en qüestió la meva fidelitat a l’Església i al seu legítim magisteri. Persones de bona voluntat que es prenen seriosament tant el tema de la llibertat d’expressió i de pensament en l’Església com el tema de l’avortament m’han fet arribar la seva perplexitat davant d’aquestes crítiques. Fins i tot la meva abadessa va rebre una carta del cardenal Rodé, prefecte de la congregació per als religiosos, que demana que manifesti públicament la meva adhesió als principis doctrinals de l’Església, cosa que em disposo tot seguit a fer, alhora que aclareixo amb més precisió del que ho permet fer una entrevista televisiva quina és la meva posició pel que fa a aquest tema.

L’Església catòlica, a diferència d’altres Esglésies cristianes, compta amb una funció magisterial el cap de la qual és el Papa, encarregada de vetllar per l’autenticitat de les interpretacions i les aplicacions del missatge evangèlic. Aquesta funció magisterial ha de ser respectada per tots els batejats catòlics i de manera particular per tots els teòlegs catòlics, però aquest respecte no exclou la manifestació pública d’hipòtesis raonables que puguin fer avançar el magisteri eclesial segons la voluntat de Déu. Al llarg de la història del Magisteri catòlic, la importància de la teologia ‘des de sota’ s’ha manifestat en diverses ocasions, molt particularment pel que fa als dogmes marians.

Cap catòlic –sigui o no teòleg– no ha de tenir por d’expressar de forma pública dubtes raonables en relació a un punt doctrinal, amb la pau i la llibertat pròpia dels fills de Déu, com aquell que se sent i se sap en família, sense témer de ser denunciat o desqualificat. Manifestar el propi dubte de forma prudent i raonable és una mostra de fidelitat i de confiança. És també una mostra d’humilitat i és prendre’s seriosament la pròpia pertinença eclesial i la co-responsabilitat que aquesta comporta.

Exposaré a continuació quin és el meu dubte pel que fa al tema de la píndola del dia després i de l’avortament.

El meu dubte no té a veure amb el principi de defensa de la vida com a do de Déu. Amb aquest principi hi estic plenament d’acord: la santedat de la vida com a do de Déu ha de ser respectada des de la concepció fins a la mort natural (Benet XVI). El meu dubte és si pot ser lícit segons la moral catòlica violar el dret d’autodeterminació de la mare per tal de salvar la vida del fill.

El dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que protegeix la dignitat de la persona humana i prohibeix sota qualsevol circumstància i de forma absoluta que aquesta persona pugui ser utilitzada com a objecte, com un mitjà per a aconseguir un bé, encara que aquest bé sigui salvar la vida d’una altra persona o fins i tot de la humanitat sencera. El dret a l’autodeterminació és tan substancial i tan absolut com el dret a la vida; de fet, el dret a l’autodeterminació és el dret a la vida espiritual: és el que fa que la vida de les persones sigui reconeguda com a quelcom més que vida biològica. Ningú, ni l’Estat ni l’Església, no té el dret de violar-lo en cap circumstància. Tampoc no té ningú, ni l’Estat, ni l’Església, ni la mare, el dret de violar el dret a la vida biològica del fetus. En cap circumstància. El dret a l’avortament no existeix. El que existeix és una col·lisió, un conflicte, de dos drets fonamentals: el dret d’autodeterminació de la mare d’una banda, i el dret a la vida del fill d’una altra.

Tres precisions respecte al que acabo de dir:
1. En relació al dret d’autodeterminació: segons l’antropologia teològica cristiana el dret d’autodeterminació no implica que les persones ens trobem en una situació neutra entre el bé i el mal ni tampoc no implica que el bé es pugui identificar amb allò que es decideix sense coacció externa; per al cristià, el Bé s’identifica en darrera instància amb Déu mateix i amb la seva voluntat d’amor sobre cada persona; el dret d’autodeterminació no és res més –ni res menys– que la condició de possibilitat de dir Sí a Déu sense que aquest Sí sigui buit de contingut; la llibertat humana no es pot identificar amb el dret d’autodeterminació perquè només som lliures en la mesura que diem Sí a Déu i al seu projecte d’amor. Els punts 8 i 9 de la Declaració sobre l’avortament de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (1974) afirmen el dret a l’autodeterminació així concebut i emfasitzen particularment que la persona humana no es pot tractar mai com un mitjà per a aconseguir un bé, per més elevat que aquest bé sigui.
2. En relació a la validesa del plantejament del tema de l’avortament com un conflicte de drets: aquest és el plantejament que fa el moralista especialitzat en bioètica Johannes Reiter, membre de la comissió teològica internacional nomenat per Joan Pau II l’any 2004 i renovat en el càrrec per Benet XVI l’any 2009 (cf. Reiter J, Keller R, ed.: Herausforderung Schwangerschaftsabbruch. Freiburg 1992, pp. 74-75); després de plantejar el tema del avortament com un conflicte de drets, el professor Reiter conclou que el dret a la vida té sempre preeminència sobre el dret a l’autodeterminació.
3. En quin sentit es pot considerar problemàtica la preeminència del dret a la vida per sobre del dret a l’autodeterminació? Aquesta preeminència no es pot considerar problemàtica en el sentit de quina és la voluntat de Déu (Déu vol que usem la nostra llibertat en bé de la vida), sinó només en el sentit de si és una preeminència que pugui ser imposada des de fora.

Per il·lustrar el conflicte entre el dret a la vida i el dret a l’autodeterminació podem prendre com a exemple el cas del transplantament de ronyó. Hi ha centenars de milers de persones al món (més de 75.000 només als EEUU de les quals més de 3.000 moren cada any) la vida de les quals podria ser salvada per mitjà d’un transplantament renal. ¿Per què no aprovar una llei que obligui les persones que tinguin ronyons compatibles a cedir-los a aquests malalts per tal de salvar-los la vida? L’Estat podria aprovar una llei així i l’Església catòlica podria excomunicar els donants potencials que rebutgessin de sotmetre’s a l’extirpació, així com a totes les persones que els donessin suport en ares d’un suposat dret d’autodeterminació o de possessió del propi cos que atemptaria directament contra el dret a la vida d’un malalt innocent. Cal tenir en compte que avui dia l’extirpació del ronyó del donant es pot fer per laparoscòpia amb la qual cosa la cicatriu que deixa és molt menor que la cicatriu d’una episiotomia; i cal tenir en compte també que està demostrat que viure amb un sol ronyó no escurça l’esperança de vida del donant. Si Déu els ha donat un ronyó compatible que ells no necessiten i que pot salvar directament una vida innocent, ¿en quin principi es pot basar la moral catòlica per tal de considerar lícit el seu refús a salvar una vida? Si existeix un principi moral que legitimi aquest refús, ¿per què no és aplicable aquest principi en el cas de la dona embarassada, especialment si la vida de la mare corre perill o si l’embaràs ha estat fruit d’una violació? La meva consciència em fa plantejar aquest dubte amb confiança i amb tota honestedat.
La meva fe em fa deixar constància de la meva obediència al Magisteri actual.

 

VALORS    segons  Teresa Forcades

Teresa Forcades: "El que és bo és de Déu; el que és plaent també"
from Clack Produccions - Clack.ws on Vimeo.

 

ENTREVISTA de CATALUNYA RÀDIO a la Teresa sobre la grip A
9 octubre 2009


http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/3/8/1255109371683.mp3
 

 

ALISH shared this with you:
http://vimeo.com/6790193   VÍDEO
CAMPANAS POR LA GRIPE A
CAMPANAS POR LA GRIPE A
http://vimeo.com/6790193

 

About this video:
"TERESA FORCADAS, doctora en Salut P?a, hace una reflexi󮠳obre la historia de la GRIPE A, aportando datos cient�cos, y enumerando las irregularidades relacionadas con el tema. 

Explica las consecuencias de la declaracion de PANDEMIA, las implicaciones políticass que de ello se derivan y hace una propuesta para mantener la calma, as�omo un llamamiento urgente para activar los mecanismos legales y de participació ciutadana en relaci󮠡 este tema."

UNA REFLEXIÓ I UNA PROPOSTA
EN RELACIÓ A LA GRIP NOVA 
Escrit

 

El Bloc de la Teresa

http://blocs.catalunyareligio.cat/?q=node/18

 

Fenomen Forcades per Jordi Llisterri
Publicat a Catalunya religió.cat

Des d’aquest mateix portal hem pogut comprovar l’èxit en la difusió de les reflexions i propostes de la benedictina Teresa Forcades sobre la Grip A. El vídeo ha estat vist per milers de persones i el diari Avui se’n fa ressò aquest dilluns al matí. Un fenomen. Un èxit. Valenta.

Però jo m’he fixat en una altra cosa. Qualsevol opció de vida exigeix algunes renúncies. Deixes unes coses, i en guanyes unes altres. I penso que en el cas de Teresa Forcades -que hagués pogut desenvolupar la seva carrera professional com a metge sense cap necessitat d’entrar en un monestir- amb la seva opció per la vida religiosa va guanyar llibertat. El què diu ara, potser si n’hi depengués el sou, qui sap si ho podria dir. O si no fos una monja benedictina, vés a saber també què pensaríem sobre a quins interessos respon el seu discurs. Llibertat evangèlica.

Segur que ha renunciat a altres coses. Però haver guanyat aquesta llibertat és un regal per a tots. Això ja es va posar en evidència en un Quadern de Cristianisme i Justícia també molt comentat sobre les farmacèutiques. A més de ser lliure, també cal parlar amb coneixement de causa. Diumenge a la nit ho podíem veure en la reemissió d’un reportatge de Documentos TV.

El fenomen no és l’èxit. És la llibertat de Teresa Forcades.

 

Un vídeo de l' entrevista "SINGULARS" de TV3

http://www.tv3.cat/videos/1313539/Teresa-Forcades-una-activista-amb-habit
 

 

EL  FUTUR  DE  L' EXPERIÈNCIA  CRISTIANA


L’experiència cristiana al s. XXI serà mariana o no serà.
Els dogmes de la Mare de Déu, rellegits avui.
 

 

 

LA   LLIBERTAT   FEMINISTA


Un diáleg entre les perspectives psicoanalítiques de
J. Lacan y N. Chodorow, y la teologia trinitària clàsica.
 

 

 

LA DIVERSIFICACIÓ DE L'ESPIRITUALITAT


1- Espiritualitats terapéutiques
2- Espiritualitats feministes
3- Espiritualitats monàstiques

 

 

Teologia, feminisme, medicina i més
Entrevista de Pepi Bauló

 

Des que vaig començar a imaginar la secció "Sense Cotilla" volia parlar de la Teresa Forcades (Barcelona, 1966). Doctora en salut pública (Universitat de Barcelona) especialista en medicina interna (Universitat de Nova York), llicenciada en teologia (Universitat de Harvard i Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat), investigadora, escriptora, feminista, monja benedictina. Darrerament pocs llibres m’han interessat tant com el seu La teologia feminista en la història i és que hi ha pocs plaers intel•lectuals comparables a llegir o escoltar a qui parla d’un tema amb un coneixement tan acurat, meditat, sospesat. La Teresa Forcades ens parla de la dona, de l’ètica en medicina o de Déu amb una barreja d’entusiasme vital i rigor crític difícil de trobar en aquest món on qualsevol pelacanyes es pensa que ho sap tot i que no li deu a ningú la seva presumpta saviesa.

Els crims de les grans companyies farmacèutiques va ser el següent títol que vaig devorar per, tot seguit, voler contactar-hi. La Teresa té la meva edat, un detall que em fa encuriosir encara més de la seva trajectòria vital i professional. D’entrada volia demanar-li com algú amb el seu perfil s’havia fet monja l’any 1997 però ¿sabeu què? Aviat te’n adones que, tot i ser un fet significatiu, més enllà de la meva curiositat personal, no calia preguntar-ho. Es veu clar que, en el cas de la Teresa Forcades, hi ha una voluntat ferma de posicionar-se amb claredat i valor davant les realitats de la vida siguin espirituals o materials. Amb claredat, valor i un enorme sentit crític. Ella mateixa afirma en el seu llibre: “La teologia feminista és una teologia crítica. La investigació crítica neix sempre arran d’una experiència de contradicció.”

A l’actualitat, per desenvolupar la teva tasca investigadora i/o docent ho tens més difícil per ser dona o per ser monja?
Ho tinc més difícil en general perquè hi ha misogínia institucional tant a l'Església com a la societat i perquè les tasques públiques se segueixen considerant més un àmbit masculí.
Però també tinc avantatges: la mateixa dificultat esdevé un avantatge en el sentit que una situació marginal pot ajudar a afinar la sensibilitat per les dinàmiques d’exclusió i pot motivar una presa de posició personal alhora crítica i compromesa molt útil tant en la tasca docent/investigadora com en la vida privada.

Què et va portar a interessar-te per les relacions ética-negoci en el món dels laboratoris farmacèutics?
La pròpia experiència en l'exercici de la medicina tant a Catalunya com, sobretot, als EE.UU. Per exemple, a causa de la pressió comercial, veia molts pacients que prenien medicaments que no necessitaven per a res, que els costaven molts diners i que de vegades els provocaven efectes secundaris molt perillosos. He fet una tesi de salut pública sobre les medicines alternatives veient que hi ha maneres eficaces i econòmiques de tractar certes malalties que no es promocionen perquè no interessa a les companyies farmacèutiques ni a d'altres entitats i persones que posen els seus interessos econòmics per sobre del benestar dels pacients.

Quina és la tasca més important a desenvolupar per una dona d’església en la societat catalana avui?
Ui! Quina pregunta. Potser el més interessant que tinc a dir és que cada dona ho ha de descobrir per si mateixa. No hi ha receptes. En general, sentir-se corresponsable de les tasques públiques i tirar endavant iniciatives en aquest sentit sense esperar que el permís arribi 'de dalt'. No perdre energies ni humor intentant convèncer a qui no es vol convèncer.

Aconseguir la igualtat dins l’Església del segle XXI és tant o més difícil que aconseguir-la en la societat del segle XXI?

Crec que el paral•lel entre l'Església del XXI i la societat del XXI pot ser vàlid a molts nivells, però per a mi el més interessant és preguntar-me perquè la societat del XXI no només no és encara igualitària -ni democràtica- sinó perquè són cada vegada més violents contra les dones els videojocs o la indústria pornogràfica. Per no parlar de la violència real la qual, tot i que les estadístiques són difícils d'interpretar, no sembla que disminueixi.

Queden ajornades, per la meva part, mil preguntes però mentrestant us deixo amb aquesta aproximació i aquesta reflexió de la Teresa respecte les dones, els immigrants, els pobres, els homosexuals, els disminuïts: “Lluitar per una d’aquestes causes equival a lluitar per totes elles”.

El llibre La teologia feminista en la història (Fragmenta Editorial, 2007), que inclou els contrapunts de Miriam Díez Bosch, Marta Pessarrodona i Abdennur Prado, es presentà el dia 1 d’octubre a l’espai Francesca Bonnemaison.
 

 

ELS CRIMS DE LES GRANS COMPANYIES FARMACÈUTIQUES 

 

EL DIÀLEG INTERRELIGIÓS  II 
Curs 2003-2004

 

Publicat a la CATALUNYA CRISTIANA

 LA PROFESSIÓ MONÀSTICA
Interviu dijous dia 1 de maig 2003
   

1. Què significa per a tu la professió monàstica solemne que vas celebrar el dia 26 d’abril al Monestir de St. Benet de Montserrat? Com afecta la teva vida? 

Potser alguns vau veure la pel.lícula sobre Joan XXIII que van passar a Tele 5 el dijous sant. Quan li pregunten per què vol ser capellà, l’Angelino (és a dir, Joan XXIII de nen) respon: “No sé” i fa un posat confós, però digne. I quan insisteixen diu: “És com quan et fan una pregunta. Jo he dit que sí”. 

Així és com em sento: no sé què significa per a mi, per als altres o per a l’Església la meva professió monàstica; només sé que m’han fet una pregunta i he dit que sí. 

Des del punt de vista pràctic, la professió no implica massa canvis perquè el pas del noviciat/juniorat a la comunitat (això és, el canvi de cel.la i la separació de les activitats del noviciat) ja el fem 6 mesos abans de la professió. Aquesta inserció a la comunitat de professes prèvia a la professió permet que la candidata sigui ben conscient de la vida que portarà si dóna el consentiment definitiu, i permet també que la comunitat pugui conèixer-la una mica més abans d’acceptar-la definitivament. L’endemà de la professió, doncs, externament tot segueix igual. Bé, quasi tot. Hi ha dues coses que sí que canvïen: la primera és que a partir d’ara podré votar en les reunions de comunitat (de moment encara no n’hem fet cap), i la segona és que puc “fer de setmanera”. Això vol dir que, en les estones de pregària en comú que estructuren la vida al monestir (Matines, Laudes, Sexta, Vespres i Completes) puc ser la germana encarregada de començar la pregària, llegir la lectura breu, fer les peticions i concloure la litúrgia. Aquest servei és rotatiu i canvia cada setmana. Jo fa només tres dies que el faig i em resulta una experiència molt nova i trasbalsadora poder dir en nom de l’Església, al si de la comunitat, i per a tot el món: “Sigueu amb nosaltres, Déu nostre”, i “Que Déu ens beneeixi”. Això m’impressiona molt. Fer de setmanera eixampla i aprofundeix l’horitzó de la meva pregària i em fa conscient d’una manera molt concreta del compromís comunitari i eclesial que he adquirit en la professió. I també del do que això significa. 

2. Com vas viure la professió? Quins són els records més emotius? 

El més impressionant va ser experimentar la dinàmica llibertat/donació que constitueix el cor de la celebració. Les preguntes: “Ho creus?”; “ho vols?”; “ho promets?”, tan directes, clares i senzilles, et fan prendre plena consciència de la pròpia llibertat: “Sí, ho crec”; “sí, ho vull”; “sí, ho prometo”. Com Maria, no dic Sí perquè no tinc més remei, o perquè sento que Déu és el més fort. No. Déu no em pot vèncer a la força. Com Maria, dic Sí des de la llibertat, perquè Déu m’ha seduït amb la seva dolcesa, amb la seva mansuetud, amb la seva bondat i amb la seva joia. “Doncs que Déu dugui a terme l’obra que ha començat en tu”. Des de la plena llibertat i possessió de si el que afirmes en la professió és que la vida que sents tan teva és un do que Algú altre t’ha fet i et renova per amor a cada instant. “Donar-se” és “retornar” i té aquest regust: de festa, de joia, de retrobament llargament esperat. D’acció de gràcies perquè t’han esperat i perquè t’acullen. És ben bé com tornar a casa. 

Aquesta experiència de relació, que primàriament es refereix a Déu, s’expressa i es viu en la comunitat. Va ser molt emocionant el moment de ser rebuda amb una abraçada i dos petons per cada una de les germanes. 

3. Davant de la incomprensió que per a molts joves representa la vida monàstica, quin valor té per a tu i per a l’Església avui aquesta opció tan radical de vida? Quina és la gran riquesa de la vida contemplativa? 

Tothom ha sentit alguna vegada això que en diem “veu interior”: una crida, un impuls, una necessitat de fer silenci interior i d’escoltar. De fet, molts joves vénen al monestir precisament per a això: per poder fer aquesta experiència o per poder-ne parlar amb algú. 

Crec que el monestir és per a mi, per a l’Església i per a tothom que vulgui apropar-s’hi un lloc que facilita deixar-se trobar per Déu i fer-ne experiència, compartir això que s’ha viscut i celebrar-ho. Pel que fa a l’opció de quedar-s’hi per sempre, en diem opció radical i ho és ... però primer cal que hi hagi la crida per part de Déu. Déu té la iniciativa. Cada vocació és única i és un regal. 

Pel que fa a la contemplació, em sembla que vol dir “viure el dia a dia com un do”. La nostra vida ens ajuda a viure el que és quotidià (tant la pregària com el treball com les relacions fraternes) com un do i pot ajudar a viure-ho així també als qui se’ns apropen. Crec que aquesta és la seva gran riquesa. 

4. Què et va portar a St. Benet i què ha fet que ara hagis donat aquest pas? 

Vaig venir per primera vegada a St. Benet al juliol de 1995 amb la intenció de preparar un examen. Vaig passar 30 dies a l’hostatgeria i, durant aquests 30 dies vaig fer això que deia més amunt que el monestir facilita extraordinàriament de fer: vaig fer experiència de Déu. En el meu cas això va significar entendre que Déu em cridava a formar part d’aquesta comunitat. Les campanes del monestir van fer de mediadores: les sentia tocar cridant les monges a la pregària i la “veu interior” les feia ressonar dintre meu per cridar-me des del més íntim a iniciar una nova vida. 

La iniciativa ve de fora i no s’entén, no s’abasta, no s’esgota; però es pot viure i es pot dir que Sí. Aquesta ha estat l’experiència bàsica dels 6 anys que fa que sóc al monestir i el motiu d’haver fet ara la professió. Déu m’ha cridat. 

Teresa Forcades i Vila 

Tinc 36 anys, sóc nascuda a Gràcia (Barcelona) però amb arrels tarragonines i solsonines. Vaig estudiar medicina a la UB (1990) i vaig marxar als Estats Units a fer l’especialitat (Medicina Interna, 1995). Vaig fer la llicenciatura en Teologia a la Universitat de Harvard (1997) i ara estic acabant el doctorat en Salut Pública a la UB sobre el tema de les medicines alternatives. Vaig entrar al Monestir de St. Benet al setembre de 1997.
 

 

CURS 2002-2003 Llicenciatura

 DOLOR HUMÀ,  REENCARNACIÓ,  RESURRECCIÓ 
   

 

CURS 2002-2003 Llicenciatura

 DIÀLEG  INTERRELIGIÓS
   

 

CURS 2003-2004 Llicenciatura

 LA  NO-LLIBERTAT  EN  LA  CAPACITAT  DE  FER  EL  MAL 
   

 

CURS 2003-2004 Llicenciatura

 L'HERMENÈUTICA  DE  GADAMER  
   

 

 

CURS 2003-2004 Llicenciatura

 LA  TRINITARITZACIÓ  DE  LA  CREACIÓ 
   

 

Teresa Forcades i Vila 
(feu clic a baix)

LA DOCTRINA ORTODOXA

Anant a les arrels, les nostres esglésies s'enriqueixen mútuament. El que celebrem per cap d'any, en la festa de la Solemnitat de la Mare de Déu, és la teologia de la "divinització" dels Pares grecs: "Déu es fa HOME, perquè l'home esdevingui DÉU". 
Oh admirable intercanvi!

 

  
HAGAR, L'ESCLAVA vista des de la teologia feminista                     
per  Teresa  Forcades  i  Vila         

  Hagar és tractada per Sara com a "objecte-esclava". 
 Quan Déu la mira, Hagar passa a ser "subjecte-lliure".
 Amb tot, Déu no li estalvia la seva dolorosa obediència a Sara.

 LA  VIOLÈNCIA  QUE  EL  RELAT REVELA  I  LA  LLEI  IGNORA 
(
CLIC)


JESÚS VA ESDEVENIR "OBJECTE" PEL SEU POBLE 
 DÉU, EN CANVI, EL VA FER "FILL" 
PERÒ NO LI ESTALVIÀ LA CREU

 

 
CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES
   


UNA PERPESCTIVA FEMINISTA DELS ORÍGENS CRISTIANS