|
ESCRITS
DE LA |
|
|
ESCRITS
DE LA |
|
|
|
|
|
Teologia,
feminisme, medicina i més |
Des que vaig començar a imaginar la secció "Sense
Cotilla" volia parlar de la Teresa Forcades
(Barcelona, 1966). Doctora en salut pública
(Universitat de Barcelona) especialista en
medicina interna (Universitat de Nova York),
llicenciada en teologia (Universitat de
Harvard i Institut de Teologia Fonamental de
Sant Cugat), investigadora, escriptora,
feminista, monja benedictina. Darrerament
pocs llibres m’han interessat tant com el
seu La teologia feminista en la història i
és que hi ha pocs plaers intel•lectuals
comparables a llegir o escoltar a qui parla
d’un tema amb un coneixement tan acurat,
meditat, sospesat. La Teresa Forcades ens
parla de la dona, de l’ètica en medicina o
de Déu amb una barreja d’entusiasme vital i
rigor crític difícil de trobar en aquest món
on qualsevol pelacanyes es pensa que ho sap
tot i que no li deu a ningú la seva
presumpta saviesa.
Els crims de les grans companyies farmacèutiques va ser el següent títol que vaig devorar per, tot seguit, voler contactar-hi. La Teresa té la meva edat, un detall que em fa encuriosir encara més de la seva trajectòria vital i professional. D’entrada volia demanar-li com algú amb el seu perfil s’havia fet monja l’any 1997 però ¿sabeu què? Aviat te’n adones que, tot i ser un fet significatiu, més enllà de la meva curiositat personal, no calia preguntar-ho. Es veu clar que, en el cas de la Teresa Forcades, hi ha una voluntat ferma de posicionar-se amb claredat i valor davant les realitats de la vida siguin espirituals o materials. Amb claredat, valor i un enorme sentit crític. Ella mateixa afirma en el seu llibre: “La teologia feminista és una teologia crítica. La investigació crítica neix sempre arran d’una experiència de contradicció.” A l’actualitat, per desenvolupar la teva tasca investigadora i/o docent ho tens més difícil per ser dona o per ser monja? Ho tinc més difícil en general perquè hi ha misogínia institucional tant a l'Església com a la societat i perquè les tasques públiques se segueixen considerant més un àmbit masculí. Però també tinc avantatges: la mateixa dificultat esdevé un avantatge en el sentit que una situació marginal pot ajudar a afinar la sensibilitat per les dinàmiques d’exclusió i pot motivar una presa de posició personal alhora crítica i compromesa molt útil tant en la tasca docent/investigadora com en la vida privada. Què et va portar a interessar-te per les relacions ética-negoci en el món dels laboratoris farmacèutics? La pròpia experiència en l'exercici de la medicina tant a Catalunya com, sobretot, als EE.UU. Per exemple, a causa de la pressió comercial, veia molts pacients que prenien medicaments que no necessitaven per a res, que els costaven molts diners i que de vegades els provocaven efectes secundaris molt perillosos. He fet una tesi de salut pública sobre les medicines alternatives veient que hi ha maneres eficaces i econòmiques de tractar certes malalties que no es promocionen perquè no interessa a les companyies farmacèutiques ni a d'altres entitats i persones que posen els seus interessos econòmics per sobre del benestar dels pacients. Quina és la tasca més important a desenvolupar per una dona d’església en la societat catalana avui? Ui! Quina pregunta. Potser el més interessant que tinc a dir és que cada dona ho ha de descobrir per si mateixa. No hi ha receptes. En general, sentir-se corresponsable de les tasques públiques i tirar endavant iniciatives en aquest sentit sense esperar que el permís arribi 'de dalt'. No perdre energies ni humor intentant convèncer a qui no es vol convèncer. Aconseguir la igualtat dins l’Església del segle XXI és tant o més difícil que aconseguir-la en la societat del segle XXI? Crec que el paral•lel entre l'Església del XXI i la societat del XXI pot ser vàlid a molts nivells, però per a mi el més interessant és preguntar-me perquè la societat del XXI no només no és encara igualitària -ni democràtica- sinó perquè són cada vegada més violents contra les dones els videojocs o la indústria pornogràfica. Per no parlar de la violència real la qual, tot i que les estadístiques són difícils d'interpretar, no sembla que disminueixi. Queden ajornades, per la meva part, mil preguntes però mentrestant us deixo amb aquesta aproximació i aquesta reflexió de la Teresa respecte les dones, els immigrants, els pobres, els homosexuals, els disminuïts: “Lluitar per una d’aquestes causes equival a lluitar per totes elles”. El llibre La teologia feminista en la història (Fragmenta Editorial, 2007), que inclou els contrapunts de Miriam Díez Bosch, Marta Pessarrodona i Abdennur Prado, es presentà el dia 1 d’octubre a l’espai Francesca Bonnemaison. |
 |
EL
DIÀLEG INTERRELIGIÓS
II |
|
Publicat a la CATALUNYA CRISTIANA |
|
LA
PROFESSIÓ MONÀSTICA |
|
1.
Què significa per a tu la professió monàstica solemne que vas
celebrar el dia 26 d’abril al Monestir de St. Benet de Montserrat? Com
afecta la teva vida? Potser
alguns vau veure la pel.lícula sobre Joan XXIII que van passar a Tele 5
el dijous sant. Quan li pregunten per què vol ser capellà,
l’Angelino (és a dir, Joan XXIII de nen) respon: “No sé” i fa un
posat confós, però digne. I quan insisteixen diu: “És com quan et
fan una pregunta. Jo he dit que sí”. Així
és com em sento: no sé què significa per a mi, per als altres o per a
l’Església la meva professió monàstica; només sé que m’han fet
una pregunta i he dit que sí. Des
del punt de vista pràctic, la professió no implica massa canvis perquè
el pas del noviciat/juniorat a la comunitat (això és, el canvi de
cel.la i la separació de les activitats del noviciat) ja el fem 6 mesos
abans de la professió. Aquesta inserció a la comunitat de professes prèvia
a la professió permet que la candidata sigui ben conscient de la vida
que portarà si dóna el consentiment definitiu, i permet també que la
comunitat pugui conèixer-la una mica més abans d’acceptar-la
definitivament. L’endemà de la professió,
doncs, externament tot segueix igual. Bé, quasi tot. Hi ha dues coses
que sí que canvïen: la primera és que a partir d’ara podré votar
en les reunions de comunitat (de moment encara no n’hem fet cap), i la
segona és que puc “fer de setmanera”. Això vol dir que, en les
estones de pregària en comú que estructuren la vida al monestir (Matines,
Laudes, Sexta, Vespres i Completes) puc ser la germana encarregada de
començar la pregària, llegir la lectura breu, fer les peticions i
concloure la litúrgia. Aquest servei és rotatiu i canvia cada setmana.
Jo fa només tres dies que el faig i em resulta una experiència molt
nova i trasbalsadora poder dir en nom de l’Església, al si de la
comunitat, i per a tot el món: “Sigueu amb nosaltres, Déu nostre”,
i “Que Déu ens beneeixi”. Això m’impressiona molt. Fer de
setmanera eixampla i aprofundeix l’horitzó de la meva pregària i em
fa conscient d’una manera molt concreta del compromís comunitari i
eclesial que he adquirit en la professió. I també del do que això
significa. 2.
Com vas viure la professió? Quins són els records més emotius? El
més impressionant va ser experimentar la dinàmica llibertat/donació
que constitueix el cor de la celebració. Les preguntes: “Ho creus?”;
“ho vols?”; “ho promets?”, tan directes, clares i senzilles, et
fan prendre plena consciència de la pròpia llibertat: “Sí, ho crec”;
“sí, ho vull”; “sí, ho prometo”. Com Maria, no dic Sí perquè
no tinc més remei, o perquè sento que Déu és el més fort. No. Déu
no em pot vèncer a la força. Com Maria, dic Sí des de la llibertat,
perquè Déu m’ha seduït amb la seva dolcesa, amb la seva mansuetud,
amb la seva bondat i amb la seva joia. “Doncs que Déu dugui a terme
l’obra que ha començat en tu”. Des de la plena llibertat i possessió
de si el que afirmes en la professió és que la vida que sents tan teva
és un do que Algú altre t’ha fet i et renova per amor a cada instant.
“Donar-se” és “retornar” i té aquest regust: de festa, de joia,
de retrobament llargament esperat. D’acció de gràcies perquè
t’han esperat i perquè t’acullen. És ben bé com tornar a casa. Aquesta
experiència de relació, que primàriament es refereix a Déu, s’expressa
i es viu en la comunitat. Va ser molt emocionant el moment de ser rebuda
amb una abraçada i dos petons per cada una de les germanes. 3.
Davant de la incomprensió que per a molts joves representa la vida monàstica,
quin valor té per a tu i per a l’Església avui aquesta opció tan
radical de vida? Quina és la gran riquesa de la vida contemplativa? Tothom
ha sentit alguna vegada això que en diem “veu interior”: una crida,
un impuls, una necessitat de fer silenci interior i d’escoltar. De fet,
molts joves vénen al monestir precisament per a això: per poder fer
aquesta experiència o per poder-ne parlar amb algú. Crec
que el monestir és per a mi, per a l’Església i per a tothom que
vulgui apropar-s’hi un lloc que facilita deixar-se trobar per Déu i
fer-ne experiència, compartir això que s’ha viscut i celebrar-ho.
Pel que fa a l’opció de quedar-s’hi per sempre, en diem opció
radical i ho és ... però primer cal que hi hagi la crida per part de Déu.
Déu té la iniciativa. Cada vocació és única i és un regal. Pel
que fa a la contemplació, em sembla que vol dir “viure el dia a dia
com un do”. La nostra vida ens ajuda a viure el que és quotidià (tant
la pregària com el treball com les relacions fraternes) com un do i pot
ajudar a viure-ho així també als qui se’ns apropen. Crec que aquesta
és la seva gran riquesa. 4.
Què et va portar a St. Benet i què ha fet que ara hagis donat aquest
pas? Vaig
venir per primera vegada a St. Benet al juliol de 1995 amb la intenció
de preparar un examen. Vaig passar 30 dies a l’hostatgeria i, durant
aquests 30 dies vaig fer això que deia més amunt que el monestir
facilita extraordinàriament de fer: vaig fer experiència de Déu. En
el meu cas això va significar entendre que Déu em cridava a formar
part d’aquesta comunitat. Les campanes del monestir van fer de
mediadores: les sentia tocar cridant les monges a la pregària i la
“veu interior” les feia ressonar dintre meu per cridar-me des del més
íntim a iniciar una nova vida. La
iniciativa ve de fora i no s’entén, no s’abasta, no s’esgota; però
es pot viure i es pot dir que Sí. Aquesta ha estat l’experiència bàsica
dels 6 anys que fa que sóc al monestir i el motiu d’haver fet ara la
professió. Déu m’ha cridat. Teresa
Forcades i Vila Tinc 36 anys, sóc
nascuda a Gràcia (Barcelona) però amb arrels tarragonines i solsonines.
Vaig estudiar medicina a la UB (1990) i vaig marxar als Estats Units a
fer l’especialitat (Medicina Interna, 1995). Vaig fer la llicenciatura
en Teologia a la Universitat de Harvard (1997) i ara estic acabant el
doctorat en Salut Pública a la UB sobre el tema de les medicines
alternatives. Vaig entrar al Monestir de St. Benet al setembre de 1997. |
|
CURS 2002-2003 Llicenciatura |
|
|
|
CURS 2002-2003 Llicenciatura |
|
|
|
CURS 2003-2004 Llicenciatura |
|
|
|
CURS 2003-2004 Llicenciatura |
|
|
|
CURS 2003-2004 Llicenciatura |
|
|
|
|
Teresa Forcades i Vila |
|
Anant a
les arrels, les nostres esglésies s'enriqueixen mútuament. El que
celebrem per cap d'any, en la festa de la Solemnitat de la Mare de Déu,
és la teologia de la "divinització" dels Pares grecs:
"Déu es fa HOME, perquè l'home esdevingui DÉU". |
|
|
|
Hagar és tractada
per Sara com a "objecte-esclava". Quan Déu la mira, Hagar passa a ser "subjecte-lliure". Amb tot, Déu no li estalvia la seva dolorosa obediència a Sara. |
|
|
CONSIDERACIONS METODOLÒGIQUES
