No.

No hem vingut a acomiadar-te,

Josep (...el nom).

Som aquí per sentir ben viva la teva presència.

Som aquí per rebre

el millor de tu mateix

com a herència.

No és pas el teu record,

ets tu mateix que estàs al nostre costat.

El teu cor tendre,

la teva amistat,

el teu somriure d' infant,

els sentim a dins com quelcom que ens pertany.

La vida continuarà fent giragonses

pels nostres camins, sempre sorprenets, inesperats,

però tu,

i tots els qui ens han deixat,

estareu sempre formant-ne part.

Aprofitant els dies de vacances, em proposo complir la promesa d’explicar la festa de les meves Noces d’Or, el passat 17 de març. Alguns m’ho van demanar, i ho faig molt de gust. M’hi poso, doncs, en aquests moments de repòs, encara que hagin passat tants mesos.

Abans de la festa acostumem a fer uns dies més intensos de reflexió. Se’t dóna, en aquesta ocasió, l’oportunitat d’escollir el lloc on t’agradaria anar. Jo no vaig dubtar ni un moment, ho faria dins de casa mateix. Recordo que un dia d’aquests una germana em va preguntar com m’anava el recés, i la resposta va ser ràpida: “Crec que en el món no hi ha un lloc millor que el nostre bosc”. I ella hi va estar d’acord.
Aquest retall de muntanya que forma el clos del nostre Monestir, ha estat sempre per a mi un lloc privilegiat. En els primers anys de vida monàstica, l’ample horitzó que ens envolta, em va ajudar a superar les crisis que anaven apareixent. Era just que ara el retrobés, ens hores de més serenitat i pau.  

Després de la Pregària de la matí del dia 17, tal com és costum, vam fer una reunió comunitària. Es l’hora de parlar amb sinceritat d’allò que et motiva la vida, i et fa feliç. Va ser un moment privilegiat del dia, on familiarment vam compartir el que vivim juntes.
Jo vaig començar per agrair, sobretot, el perdó que les monges em donen cada dia, perquè al monestir resulta més fàcil adonar-te dels propis defectes i sentir la necessitat de demanar-ne perdó. Fet que jo ho visc com un dels millors dons. Penso que no et deixa viure en l’engany de creure’t una persona excepcional, sinó semblant als altres, amb  defectes i incoherències com tothom, i aquesta sinceritat davant la vida et dóna una felicitat, realista, per a mi molt estimada.

Després vaig anar desgranant els dons que he rebut de Déu, ja des de la infantesa, i els que he rebut també de la Comunitat:

Vaig agrair els primers “exercicis espirituals” de la meva vida, quan tenia 9 anys, i en els que jo ja vaig dir a Déu que volia consagrar-me a Ell del tot. Ho recordo com si fos ara.
Vaig recordar amb agraïment la formació que vaig rebre al col·legi de les Dominiques d'Horta, on, a més de donar-me bases sòlides per a la vida, em van obrir a l’amor als més pobres i marginats. Quan em prou feines tenia 13 o 14 anys, jo ja tenia infants i famílies pobres a qui protegia amb els meus estalvis, o donant-los el que més m’agradava de les meves “possessions”: nines, jocs... També la família m’hi va educar, i com que jo volia ser de Déu, m’ho vaig prendre amb una radicalitat que a vegades a ells els sorprenia. Quan vaig entrar al monestir, molts anàven a casa dient "tan buena que era, coño..."

I, sobretot, sóc molt conscient del dia que el Do de la FE va esdevenir MEU. Deixant d’obrar empesa pel que em deien, vaig entrar en un compromís amb Déu ben personal. Fent les mateixes coses que havia après, ara hi vaig posar en joc la Llibertat. Ho feia perquè “jo volia”.
L’ambient de pietat de la meva família, amb Misses domèstiques molt sovintejades m'hi empenyia. I sobretot em va calar molt a fons la Fe de la meva mare. 
També Déu se’m va comunicar a través de la Parròquia. Jo seguia les activitats amb interés, però sobretot vivia molt intensament les Misses que deien els Mns. Tena (avui un és el bisbe auxiliar de Barcelona).

I als 20 anys, malgrat una certa oposició dels meus pares que pensaven que la vida monàstica era per persones ja grans i fracassades, vaig entrar al monestir. 

Jo imaginava la vida monàstica com un lloc on viuria a soles amb Déu, sense que res més m’importés. Em veia darrera una finestra on miraria només el cel... I em vaig trobar amb una família, amb les dificultats normals de la convivència, i potser aquí augmentades pel fet de portar una vida més tancada. Mai vaig pensar en la possibilitat de fer-me enrera, però certament que en moments m’hi vaig ofegar: “Vd. No és... Vd. No fa...” i l’excusa era mirar les altres per trobar que:  “tampoc no eren... tampoc no feien...”  
Em va salvar un llibre de Teologia "La Gràcia Divina", de M. Schamus. Si Déu em donava tant, si Ell m’estimava tant, si jo participava tant de la seva Vida, ¿per què entretenir-me en tonteries?

Deu anys de classes particulars sobre la Bíblia, rebudes d’un monjo savi i sant, em van ajudar a endinsar-me més en l’amor gratuït de Déu. Un DO del que em sento plenament deutora. I després, el fet de donar classes jo mateixa, ha estat la causa que els evangelis passessin a tenir un paper molt rellevant en la meva vocació. Un fruit que molts de vosaltres agraïu a través dels Power Point de cada diumenge. Vosaltres i jo, perquè fent-los, també Jesús em continua parlant.

L’Ofici Diví, amb els salms que jo estimo tant, les lectures bíbliques reflexionades i les dels Sts. Pares, per a mi d’un valor immens, és un  REGAL diari. A més de l’Eucaristia que és veritablement el CENTRE del dia.

També el fet de llegir en veu alta durant els àpats, jo trobo que enriqueix molt. Sovint seguim llibres culturals que altrament no llegiríem. I les Músiques que escoltem els diumenges i festes, tan ben preparades, amb una introducció sobre el tema i el text a l’abast, fàcilment et fan entrar dins el que podria ser el nucli de la inspiració musical.

El treball de ceràmica, per a mi tan important i realitzador, i actualment l’elaboració de la pàgina web que tantes recompenses em dóna, també són DONS que constantment estic agraïnt i que realment em fan feliç.

Crec que entre les gràcies més valuoses que he rebut al monestir, hi ha també el viatge a Terra Santa, al 1997. Encara que l’estada va ser curta, m’hi vaig preparar tant, que la geografia de la Bíblia ha entrat a formar part de la meva vida, sempre tan plena de textos Sagrats.

I, encara a nivell més interior del monestir, he de dir que formar part, quasi constantment, d’algun “minigrup” de reflexió, és una cosa que m’ha ajudat molt a treballar per a allunyar-me de la superficialitat i la rutina. 

La CONCLUSIÓ és fàcil de preveure, gràcies a Déu, vaig dir que em sento MOLT ESTIMADA de les monges grans i de les més joves, DO que trobo molt important. 
Fins aquí el repàs de la meva vida que aquell matí de Noces d'or vaig fer. 

A les 12 vam tenir l’EUCARISTIA, on a més de la Comunitat hi vaig convidar els familiars més pròxims: germans, i nebots amb els seus fills.
Com que aquella era “la darrera Eucaristia en la que jo em sentia protagonista” (segurament que en la següent ja m’hi portaran), m’hi vaig preparar fent dues Monicions que vaig llegir al començament, i al mig, en iniciar el Cànon.

Transcric les paraules del començament:  
“Com que aquesta Eucaristia és la “meva”, m’agradaria que ens hi poséssim bé per viure-la sense presses. 
Per començar us volia dir que l’antífona que ara mateix cantarem és un regal que m’ha fet Nostre Senyor. Fa molts anys que desitjava apropiar-me-la en alguna festa, i avui justament és la que ja toca. D’aquest text m’agrada tot, però sobretot la primera frase: “quan jo santificaré el meu nom en vosaltres”... Quan professem solemnement, ens posen un anell on hi ha gravada alguna frase que significativa. L’anell que em va fer en Joan Fontanilles (un cosí) porta escrit: “Propter magnam gloriam tuam”, el que jo vull és la glòria de Déu, la “santedat del seu nom”.
Quan ho vaig dir a Mn. Josep Breu (un cosí prevere, molt estimat de la família) em va comentar: “així amb Déu esteu a lo que tu vulguis”?... 

Malgrat el to d’intimitat entre Déu i jo, jo mai ho he viscut com una exclusivitat, sinó que per a mi, com per Ezequiel que va escriure el Cant d’Entrada, la glòria de Déu és que tots nosaltres siguem bons.
I St. Irineu diu: “la glòria de Déu som nosaltres”, i també: “la nostra glòria és Déu”. Per tant, en aquest Cant d’Entrada hi veig una “SANTEDAT” universal, en un compartir “glòries” entre Déu i nosaltres.

A la Lectura de l’Èxode trobem Déu com a font que surt de la Roca. A l’evangeli Jesús promet a la samaritana “riuades d’aigua viva sortint de dins seu”. La Santedat de Déu i la nostra, doncs, són com unes aigües que corren juntes, sense mai esgotar-se".
Fins aquí la 1a monició de l'Eucaristia.

Havia demanat al P. Andreu Marquès, monjo de Montserrat, si volia presidir aquesta meva Eucaristia, i va ser un do l’alegria amb què va venir.

El seu pensament sovint em fascina, i aquell dia tampoc no em va pas decepcionar. Li vaig demanar que no parlés de mi. Mai m’han agradat els sermons “de compromís”. Resumeixo el seu sermó sobre l’evangeli de la Samaritana:

“Veiem que Jesús es pren seriosament la samaritana, volent deslliurar-la de l’embull de la seva vida. Per això la interpel·la delicadament. Amb la seva presència ha tocat la llaga vital de la dona per guarir-la. Després, ella es converteix en la primera evangelitzadora dels samaritans, molt abans que el diaca Felip (Fets 8,4-8). És una de les primeres dones evangelitzadores de l’evangeli.

De llagues espirituals o mentals tots en tenim, sigui quina sigui la nostra, l’evangeli d’avui ens convida a acostar-nos confiadament a Jesús que ens vol donar l’Aigua de la Vida.

Els monjos i les monges tenim les mateixes febleses que tothom, però justament la nostra vida vol ser una opció per aquesta PETITESA que prové de la confessió de la nostra realitat. Nosaltres, segons m’ha dit la germana Maria Regina, estimem la KENOSIS de l’abaixament de Déu en el Crist.

És que quan Déu se’ns va apropar, entrant al món, no va desplaçar l’home que amb les seves idolatries, no deixava lloc per a Déu, sinó que va triar el lloc que ningú no vol: la menjadora de Betlem que simbolitza la Creu. La força de Déu va ser la petitesa, la feblesa, la humilitat: (1Cor 1,23-25). I crec que els monjos també fem una opció d’aquesta mena, comprometent-nos amb la feblesa, la petitesa i la humilitat. I això no ho veig tant en els tres vots de pobresa, castedat i obediència, sinó en el fet que els monjos i les monges no tenim cap missió destacada en la societat. Ni ajudar a establir la justícia social, ni treballar per millorar l’ensenyament, ni la sanitat. Entrem al monestir per millorar el món convertint-nos a nosaltres mateixos. El nostre carisma és el més petit de tots. No treballem per èxits professionals, sinó que, a través de qualsevol feina, com la ceràmica o l’estudi de la filosofia, volem ser bons cristians i així canviar el món.

Amb paraules de la Samaritana, podríem dir que simplement busquem l’aigua de la Vida “decantant-nos del mal i fent el bé, buscant la pau i seguint-la” (Pròleg de la RB). No volem ser generals de cap exèrcit, ni canviar el món amb croades, en tenim prou amb voler arribar a “un començament de vida santa” (RB 73,1). I sovint Déu beneeix aquesta petitesa fent-nos fecunds, amb una irradiació que mai hauríem buscat. Ho veiem avui en aquesta celebració dels 50 anys de vida monàstica de la Gna. Maria Regina, i donem GRÀCIES a Déu amb ella”.

En començar l’Anàfora Eucarística, vaig fer una segona Monició: “Recordo que quan era petita, a la parròquia, vivia la molt la Missa, sobretot la part del Cànon que ara començarem.
En entrar al Monestir em vaig trobar amb una riquesa tan gran de pregàries, que els Cànons de les Misses em van passar més per alt. 
Després del Vaticà II, els Cànons s’han multiplicat, per això a vegades resulta difícil seguir-los. Jo sentia que aquesta era per mi una assignatura pendent.
Fa uns mesos que m’hi vaig posar, tot fent-me meu l’itinerari que hi ha en tots els Cànons:
- Comencem recordant el gest de Jesús al darrer sopar,
- demanem que l’Esperit Sant ens faci Cos de Crist,
- juntament amb els Sants i els nostres difunts,
- I finalment, demanem que també nosaltres, un dia, puguem entrar en aquest Regne.

Si tots els Cànons tenen aquest mateix itinerari que va de la terra al cel, el Cànon III, que direm avui, té algunes paraules que trobo molt expressives per aquest dia:
- Diu que Déu ens “aplega de llevant fins a ponent” (m'agrada trobar-nos-hi TOTS, sense excepcions). 
- És el Cànon dedicat als Sants, i avui anomenarem St Benet i Sta Escolàstica, i jo vaig professar a la seva festa.
- Diu que som una “Família peregrina”, m’agrada sentir-te caminant en família, com avui.
-I demana que ens puguem reunir al Regne amb “tots els fills dispersos pel món”, altra vegada TOTS.
¿Voleu una cosa més important que deixar entrar aquests sentiments, a fi d’aprendre a viure la FRATERNITAT UNIVERSAL prop de l'Altar de Jesús? 

En acabar l’Eucaristia vam compartir junts l’altra Taula, al refetor del Monestir. Monges i familiars, fins i tot els més menuts de la colla que, en aquest dia van alterar el “silenci” monàstic. I en acabar vam esperar les 4 de la tarda passejant una mica pel nostre bosc. Tot un plaer pels no avesats a viure “en clausura”.  

A la tarda estava previst un compartir “CAMINS ENCREUATS”.

Ara sí, amb l’església plena de gom a gom de velles i noves amistats, vam intentar enriquir-nos mútuament escoltant altres camins i opcions de vida, que encreuats al nostres, també col·laboren en la construcció de la societat.  

Com que amb molts ni ens havíem saludat, vaig iniciar jo els testimoniatges donant gràcies de sentir-me tan ESTIMADA, tan de Déu, com de la Comunitat i dels amics. Vaig agrair, en aquest sentit, el fet de rebre moltes “declaracions amoroses” sobretot per internet. Tothom va riure...

Vaig explicar que de molt petita Déu havia entrat en la meva vida, tant a través de la família,  com de les Misses, i dels pobres del barri d’Horta: els infants tan estimats de les barraques de “La font del gos”, els qui vivien al que era “La Guineueta-Verdum” i els del barri de les “Cases barates” a sota el turó de la Peira.

I vaig dir que Déu, evidentment, havia omplert la meva vida al monestir, sobretot a través de la Vida comunitària, la Pregària i el treball.

Finalment vaig agrair el do de l’amistat, que ara, a través d’internet, s’ha eixamplat travessant els continents. I vaig acabar llegint la “felicitació” rebuda dels meus amics del Perú, de la que ara en transcric alguns fragments:  

“En este 17 de marzo celebramos la dicha de su llamada y su sí generoso a Dios y a la Humanidad.
Hace 50 años entraste en el monasterio de benedictinas de Montserrat, y tu vocación no te encerró entre las paredes del claustro, ni la altura de la montaña no te impidieron que veas las necesidades de los pobres del océano pacífico.  
Son 50 años de intercesión entre Dios y los hombres, 50 años de amor al prójimo, ya que la clausura no es huir del mundo, sino vivir ofreciéndose por la HUMANIDAD.  
Le pedimos que salude a sus familiares y amigos, de parte de sus amigos de Chimbote, Perú, que agradecemos sus mensajes de esperanza y amor" 

Només hi vaig afegir que estava sorpresa de lo bé que entenen la nostra vocació que jo sempre he sentit UNIVERSAL. I sobretot, vaig dir que els seus testimonis moltes vegades m’han fet plorar per l'amor que traspúen, i la seva sinceritat. 

Després va parlar el meu cunyat, Mariano Morera, que, emocionat, va explicar com va conèixer la meva germana Maria, i la impressió que li va fer que nosaltres reséssim el rosari i l’àngelus en família.  

Havia demanat a en Jordi Rossell (invident) i a la seva esposa Ilda, que ens expliquessin el seu compromís com a joves cristians, molt actius en molts moviments. I ho van fer amb la simpatia que els és pròpia. També em va agradar comprometre en Jordi, a explicar que malgrat la seva discapacitat, cada matí s’aixeca a les 4 de la matinada, i amb el seu gos ensinistrat, agafa el tren i altres mitjans, per anar a treballar d’informàtic a Barcelona. Tot un repte pels qui vivim tan cómodament. 

Malgrat la resistència que hi tenia, la nostra Gna. Conxita també hi va participar exposant el pas de la seva conversió, abans d’entrar al nostre monestir. Essent no creient, la va atreure la idea de fer el Camí de St. Jaume a peu. I entrant, sense gaires ganes, a una petita església hi va trobar una oreneta tancada que donava voltes inútilment, picant contra les parets a fi de trobar la sortida. I va sentir que aquesta era ella. En sortir de l’ermita, va adonar-se que se sentia una altra persona, que TOT ho veia diferent d'abans, i que es trobava LLIURE.  

Finalment la Lluïsa Geronès ens va compartir un retall minúscul de la seva generosa vida, d’ençà del dia que va obrir-se al Crist. El seu fill petit, del Nepal, va marcar el seu compromís amb Déu i amb la societat, i la va fer entrar en complicades situacions de xarxes de prostitució, a fi d’alliberar-ne els infants que hi han quedat atrapats. 
Com a cofundadora d’ Àkan, va exposar la tasta de l’Associació, per la qual vam recollir donatius.  

Intercalant els testimonis, vaig demanar a alguns músics que ens ajudessin a alegrar la trobada: 
Primer la Maria Mateu va cantar, amb la seva veu tan dotada, el “Cant dels ocells”. Després en Santi Figueres, un gran guitarrista, va escollir unes peces clàssiques que van fer tanta impressió, que fins la canalla es va quedar muda escoltant com anava desgranant les notes. Per acabar, en Marc Guillem un amic cantautor, acompanyat per una guitarra, va oferir-nos una peça inèdita de Rock.  

No cal dir que els aplaudiments varen ser constants, i que l’ambient es va fer molt agradable.  

En acabar tothom va passar a prendre un refresc i a visitar el taller de ceràmica, on hi havia algunes de les meves obres “pòstumes”: un Crist de 2 metres, alguns fragments de murals de grans dimensions... etc.

Val a dir que tothom va marxar molt content, i, encara que no ho haguessin dit, es veia en les cares. També les monges van estar d’acord en què havia estat una festa molt emotiva.  

Per a mi és un gust compartir-ho avui amb els amics d'internet, encara que ja hagin passat tants mesos. I m’agradaria que també vosaltres hi palpéssiu els DONS de Déu, tan generós en la vida de cadascú.

És gairebé amb sorpresa que arribo a les Noces d’Or.

En entrar al Monestir, als 20 anys i d’una família liberal, els coneguts van dir als meus pares: “tranquils, que abans d’un any tornarà a ser a casa”. I puc dir que, malgrat totes les incoherències, no sols hi he perseverat, sinó que hi estic més feliç que mai.

Recordo haver passat moments “negres”, sobretot al començament, fins el dia que vaig descobrir que jo era important per Déu, i que Ell em valorava. Una experiència cabdal per a tot cristià. Aquest va ser el punt de partida d’una nova existència que m’ha portat fins aquí. 

A part d’això, que per a mi és el que té més valor, també la feina em resulta molt gratificant. Potser com mai, puc treballar a ple pulmó a la ceràmica, no sols en la tasca del dia a dia, sinó fent grans murals on la inspiració hi juga un paper més important.
D’altra banda, també la elaboració de la nostra pàgina web em dóna unes oportunitats impensables. Més de 800 visitants diaris, d’una trentena de països diferents, són l’oportunitat d’uns contactes realment estimulants. 

Aquest voldria que fos el to de la trobada “CAMINS ENCREUATS” del dia 17 de març. A través del testimoni de diferents persones,  m’agradaria adonar-nos que la vida és bonica, i que val la pena saber que la construïm JUNTS.

Ahir, diumenge 1er de Quaresma, vam escoltar, mentre dinàvem, les cantates de Buxtehude, que podeu trobar a la pàgina de Música d'aquesta web. Una preciositat!

La lletra tan piadosa i tan repetitiva, i la música tan bonica i ben cantada, et feien sentir l'agraïment davant Jesús, pel seu AMOR tan generós i íntim.

Quan ho vaig posar a la web no sabia si realment resultaria interessant. Avui no puc fer altra cosa que recomanar-ne l'audició. Crec que pot ser un gran vehicle per a la pregària quaresmal.

Resumeixo una xerrada que em va agradar:
El desig de felicitat es el que ens mou, el motor del nostres actes. I hi ha tres receptes per trobar la felicitat: omplir la vida de plaers, o omplir-la de virtuts, o posar les virtuts i talents en una causa MÉS GRAN que nosaltres. I és justament aquesta última causa la que dóna sentit a la vida.
Déu dona sentit a les nostres vides dient-nos que ens necessita i donant-nos molta feina. Tothom que ens demostra que ens necessita dóna sentit a la nostra vida.

Un psicòleg explica que, essent ell jueu, estava pres en un camp de concentració, i els guàrdies nazis els volien ensorrar fent-los sentir que no valien per a res.
Déu, en canvi, ens diu que tenim tasques importants per fer, i així dóna sentit a les nostres vides. Ens diu que ens necessita i que treballem com Jesús i amb Jesús, pel seu Regne. No ens tracta com a nens petits. Vol la nostra col·laboració, ja que Ell ha escollit l’economia de l'encarnació, on Ell parla als homes a través dels altres homes.

Amb tot, Jesús ens diu que som "servents inútils". Som inútils perquè en les coses importants de la vida no ens en sortim, i aquest és el miracle. Aquí hi ha la Bona Notícia. Déu ens demana que col·laborem amb Ell fent el bé als altres, no a causa de la nostra poca traça, sinó per la seva Gràcia.

Jesús, ve a nosaltres a través dels altres, i quan menys ho pensem. I el que fem als altres ho fem a Jesús. I això té valor ABSOLUT, fent-nos entrar en una tasca DIVINA. El que fem pels altres, doncs, és el que dóna sentit a la nostra vida. 

En ocasió de la festa de St. Tomàs d’Aquino, vam assistir a un acte acadèmic on es va parlar de si la filosofia ens pot demostrar l’existència de Déu.
Resumeixo el que més em va cridar l’atenció:
Segons Luter, Déu es Aquell de qui podem esperar tots els béns, i allà on pots penjar el teu cor. Hi ha persones que posen el seu bé en el diner, i en fan el seu absolut, o el posen en fer novenes a St. Antoni. I això són idolatries.

Descartes diu que per demostrar l’existència de Déu no hem de partir de la contingència del món, sinó de la finitut de l'home. Si em sento finit es perquè aspiro a la perfecció i entenc que ha d’existir l'Infinit. Però aquesta és només una prova que necessitem elevar-nos cap a l'Absolut. I que la qüestió religiosa forma part de la persona humana. Però no és una prova de l’existència de Déu. 
Com diu molt bé St. Tomàs, una cosa és que Déu existeixi en la nostra ment i una altra que existeixi en la realitat. I és clar que la nostra raó, que és finita, mai no podrà demostrar l’existència de l’Infinit. 

St. Agustí, ja ens havia dit que per buscar Déu no cal voltar per fora, ja que Ell és en el nostre interior. I, diu, si et trobes mutable transcendeix-te elevant-te fins a la Llum. I, per ell, aquestes ascensions cap a Déu són filosòfiques per l'origen, però místiques pel final on arriben. I diu que els pressupòsits per elevar-se cap a Déu són la puresa de cor i l’esperit d'adoració. En aquestes anàbasis (elevacions) d' Agustí, hi entra la raó, però també l’impuls superior de la FE.
Igualment St. Anselm comença per la dialèctica i acaba en la pregària.  

Després de molt temps de desitjar-ho, per fi, vaig poder obrir una pàgina sobre Catequesi a la web. Entre el material que tenia recollit hi havien els "Pensaments que fan pensar" de la Josefina Peralba, extrets del Full diocesà de Vic. M'hi havia aturat moltes vegades, preguntant-me qui podia ser aquella Josefina, tan aguda, i amb tant de seny!!!

Aquest dia, després de tancar l'ordinador, vaig obrir la bústia de correus, i casualment hi vaig trobar els nous Fulls diocesans de Vic-Solsona. Em va sorprendre que els PENSAMENTS no portessin el nom de Josefina. En obrir les pàgines interiors, vaig saber que la Josefina havia mort en la residència on vivia, des que quedà vídua.

I vaig donar gràcies a Deu per tantes persones que fan el bé sense ostentació. Vaig donar gràcies pel seny d'aquella Josefina, i pel de tants altres que sense sortir a les primeres planes dels mitjans, comuniquen bondat amb mots ben senzills i casolans. Vaig agrair totes les Josefines del cel i de la terra, que ens ajuden a viure i caminar.

Sempre que pugui, continuaré posant els "Pensaments que fan pensar" a la pàgina de Catequesi, o sigui pensaments que fan VIURE. Qui sap si faran bé, també, a d’altres.

Jesús, tu ets l'Anyell que prens els nostres pecats, i nosaltres encara no ens n'hem adonat. Nosaltres encara vivim  encarats davant el nostre mal, i el dels altres. Com si mai no haguéssim rebut l'Esperit de FILLS. 
Viure "desculpabilitzats" podria ser el millor do d'aquest Nadal.
Potser llavors naixeria en nosaltres la joia de l'agraïment per tot el que rebem.

Es fa difícil explicar la Vetlla d'aquesta nit inoblidable del nou any.

Com sempre, hem fet COMUNIÓ amb alguns germans necessitats del nostre planeta. Enguany hem "estat tocats" pels germans de Santa Cruz de Quiché i de Teleman, de Guatemala, a través de la ONG "OBERTS AL MÓN" que va trobar la iniciativa a la hostatgeria del nostre Monestir, ara fa dos anys.

Quatre nocturs van omplir una hora i mitja de pregària que es va fer curta. Si com diuen els antics monjos, els qui vivim als monestirs ens separem del món per a estar-hi més units, ahir, tots els que hi erem, ho vam sentir plenament.

Durant uns silencis llargs es va donar l'opció d'entrar als claustres per contemplar les estrelles...  
ALLÀ ENS HI VAM TROBAR TOTS

Acabo de llegir unes paraules del nostre bisbe Agustí Cortés, que m'han donat la tònica pel nou any.

"Ser espiritual no vol dir pensar coses elevades i desentendre's de compromisos. Pels cristians espiritual vol dir transformat de dalt a baix per l'Esperit Sant, ben entès que l'Esperit no deixa res per canviar: intel.ligencia, sentiments voluntat, afectes...

C. Virgil Gheorghin encetava la seva novel.la "De la hora 25 a la hora eterna" dient que la icona mes bella que ell havia contemplat era la cara del seu pare, mostrant-li el camí cap a Deu.

Jesus diu que quan el nostre ull es bo, tot el cos ens queda il.luminat per la llum interior. I aquesta llum és l'ES. que tot ho transforma. Els ulls creients, doncs, transfiguren el nostre ésser. Aleshores la vida es motiu de lloança, el dolor camí de salvació i el treball obra de la meravella de l'ES.

I el motiu mes gran de FELICITAT és rebre del Crist un nou ANY DE GRACIA. 

Avui a l'evangeli, Anna, l'anciana que mai no es movia del temple pregant Deu, ens és un esperó a no cansar-nos de donar gracies a Déu. Ella mira la vida en clau de favor. Per això, després de veure el Nen no para d'explicar-ho a tothom.

La fidelitat ha mantingut JOVE el cor d'Anna...

Sovint la festa de Nadal es centra en la llarga vetlla de la nit. Dues hores i mitja cantant salms i pregàries, et comuniquen el misteri amplament.  Vius el gust d'agrair a Déu el que fa pel nostre món, tot intentant donar veu als qui no ho fan i repartint-ne els fruits cap a totes les direccions. Els textos i les músiques són tan bonics! 
Però aquest any m'ha calat a fons l'eucaristia del dia. M’he aturat més en el Nadal des del Pare que ens envia el Fill. Des del Pare que ens diu Fills en l'Infant. Es per això que m'ha semblat important agenollar-nos a l'hora del "Credo" en dir:  "nascut del Pare abans dels segles... davallà del cel, i es feu home."
Malgrat aquestes ratlles ho expressin tan superficialment, el sagrari, l'altar i el Crist del finestral en saben la complicitat

Avui és un dia de SILENCI, per acollir la PARAULA de Déu que es vol fer carn humana, Cos dins el nostre cos.
Ens deia St. Agustí a Maitines: "Celebrem la festa en què el Déu etern arriba al nostre temps. ¿Voleu Gràcia més gran que el Fill de Déu es converteixi en fill d'home, i així transformi el fill d'home en Fill de Déu?".
Fem SILENCI d'egoïsmes, de set d'autosatisfaccions... i que ressoni el qui és la PARAULA.