GENT QUE PASSA FAM I SET DE PROMOCIÓ HUMANA
Carta d'un amic missioner des del Níger

La població gurmanché es troba repartida encamellant tres o quatre països per allò del llegat colonial tan mal girbat. A Burkina Faso i a Níger sobretot, però també al nord de Benin i de Togo. La que pertany a Níger és al sud oest del país. En aquesta regió hi ha actualment uns 200.000 habitants. No tots són gurmanché, hi ha població zarma, fulfulde i una minoria de tuareg. Les baralles ètniques, els desplaçaments en recerca de terres cultivables i el va i bé del tràfec humà habitual han constituït pobles i campaments amb comunitats bigarrades. Fins fa pocs anys, era una zona molt abandonada pel govern central. Poques escoles i menys dispensaris. Una sola carretera principal condueix a la frontera amb Burkina. De camins pocs i mal arreglats. No parlem d’accessos a llocs més reculats perquè són inexistents. Per ara i tant, encara no hi ha serveis públics d’aigua ni electricitat ni telèfon. Només la golosa telefonia mòbil ja hi ha clavat les urpes. S’hauria dit -alguns s’ho creien de debò- que la gent d’aquesta part del país no era de Níger sinó de Burkina. El seu emplaçament geogràfic i el fet de ser majoria de religió tradicional animista ajuden a fer-se’n aquesta idea. 

L’Església Catòlica hi és fincada des de fa quaranta anys a Makalondi i en una nova missió, Bomoanga, oberta fa cap a 15 anys a 25 km al nord oest d’aquella localitat. Com en les contrades rurals d’altres llocs, pel fet d’haver-s’hi implantat l’Església, amb el rebombori sociocultural que això implica, el que era poble anodí es reviscola ben de pressa. S’hi fa una escola, s’hi basteix un dispensari, s’obren camins d’accés als quatre horitzons, s’hi endeguen projectes de desenvolupament de tota mena, etc. Més tard, sol esdevenir centre administratiu i ... ves-hi anant! Al cap d’un piló d’anys, si es fa servir la memòria històrica sense adulteració i hom es pregunta quin avantpassat va fundar el poble, al costat d’un tal personatge de temps immemorial a qui s’han fet sacrificis i potser encara se li’n fan, s’hi afegeix el memorial dels pioners i fundadors de la missió catòlica.

Aquesta gent es dedica sobretot a l’agricultura i a la petita ramaderia. La zona no és pas de les més poblades, té molta extensió de sabana “tigressa”. Degut a un règim de pluges més elevat, s’hi fa herba alta i matoll ufanós. Els arbres no hi són espessos, en vista aèria apareixen com taques de tigre. Doncs bé, des de fa temps ha esdevingut una zona de desforestació ferotge. La capital que és a uns 100 km devora llenya i carbó. Llavors, qui no tenia negoci fàcil se’l va inventar encara que fos fent esbornacs irreparables a casa del veí i a la natura. Una flota de camions destartelats a quin més pot, pintats de verd per més mofa, transporta sense parar branques i troncs tallats a mesura. Amb la llei a la mà, la llenya hauria de ser producte d’arbres morts i secs, però per accelerar la producció es capolen branques vives i es corona l’escorça de la base del tronc. Males veus diuen que el negoci és en mans de policies i de la mateixa administració forestal. De fet, els camions circulen desmanegats per la ciutat, sense llums ni senyals, i ningú els diu res. Al començament, hi va haver protesta per part d’alguna ONG i de la missió catòlica denunciant aquest espoli vergonyós, però, al cap de poc, es varen baixar els braços perquè la gent autòctona hi té interès, viu en part d’això. Tallen la llenya, la transporten amb carretes, l’apilonen en punts de fàcil accés i la venen. No s’han adonat encara que s’escarrassen a tallar la branca sobre la qual són asseguts. 

Per aquesta i altres lluites a favor del progrés comunitari es necessiten forces interiors que tots portem a dins però que conservem en estat letàrgic massa sovint. Cal despertar-les, prendre consciència d’una situació determinada, fer pinya solidària i actuar per transformar. Estem treballant en aquesta perspectiva per mitjà del programa d’alfabetització de joves i adults. Aquesta tasca ja es feia des de fa anys i panys. Hi ha força gent que sap llegir i escriure; n’hi ha també que són capaços d’ensenyar els altres. S’hauria d’acabar de girar la truita per a que no es fiïn tant dels coneixements empírics, es vagin traient de sobre el fatalisme, confiïn amb la seva pròpia entitat i pouin benestar en el camp de les ciències i nous oficis. De totes maneres, els efectes del canvi climàtic ja els tenim a sobre i en patim; l’únic que podem fer és parar-los una mica els peus i estalviar-nos una degradació total. 

A finals d’abril passat, junt amb l’equip de la CADEV (Càritas – Desenvolupament), varem fer el seguiment i l’avaluació d’una quarantena de grups escampats per tota la zona. Entre tots representen 60 formadors – educadors i més de 800 aprenents. Us estalvio la descripció del contingut del programa educatiu de tres anys i com ho tenim organitzat. Només per a que us en feu una mica el càrrec, cal senyalar que aquí treballem en 5 llengües, les que corresponen a les diferents ètnies presents i, a més, el francès per a tots aquells que s’atreveixen a fer-ne l’aprenentatge després del cicle d’alfabetització. A Bomoanga, varem visitar la construcció d’un mini-centre finançat per l’ajuntament de Figueres i altres entitats amigues; ho promociona la Ong DNÍGER.CAT nova de trinca. També varem fer una trobada en un altre lloc, a la quinta forca, destinat a esdevenir centre d’activitats. Ja s’hi va fer una escola fa tres anys. Sota un arbre mig plomat per la sequera, amb una xafogor super-infernal entre dues i quatre de la tarda, els representants del grups anaven descabdellant un barrija-barreja d’informació: èxits i fracassos, esperances i frustracions. Al final, ni asseguts ens aguantàvem. Ells amb l’estomac buit a matar i nosaltres esperant un plat d’arròs bullit que el director ens tenia preparat.

A mi, que ja porto en el sarró molts anys dedicats a aquesta tasca, em va impressionar tanta moguda. No n’havia vist mai cap de tan massiva en un radi de territori relativament petit. Tampoc em sembla haver trobar gent tan motivada. És un potencial humà que cal recolzar i encaminar cap a l’obtenció de resultats més pràctics i significatius. En el sistema educatiu tradicional, del qual intentem desempallegar-nos, hi manca participació i creativitat. El rovellat engranatge repetitiu – memoratiu persisteix en el tarannà cultural del poble i la presa de consciència no cau del cel per art d’encantament. Per altra banda, cal optar per estratègies que responsabilitzen cada vegada més i exigeixen posar-hi el coll en tot el que bonament es pot. Els costa organitzar-se per formar un grup de més d’una vintena de membres. Preparar cada any una barraqueta feta amb troncs i herba seca porta feina. Pagar una cotització simbòlica i comprar cadascú llibreta i llapis és innovador. Pensem però que són esgraons mínims que s’han de pujar com a condició per posar en marxa els dispositius de formació d’educadors, producció de material didàctic i pedagògic, remuneració mensual, seguiment periòdic, etc... Un reguitzell d’activitats que fa feredat i ens empeny sense miraments a pidolar ajuda arreu. Ens fa resar en veu ben alta: “Doneu, Senyor, la formació de cada dia a qui en té fam i set”. 

Últimament ens hem reunit per posar les cartes sobre la taula, preparar la propera campanya i intentar millorar les condicions de treball. He esperat a dir-vos que durant la correria, en més d’una ocasió, em va caure l’ànima als peus. Encara porto aquesta nafra al cor. S’ha de veure per creure. Algunes pissarres només se’n endevinava el nom, ja no servien per gaire res. Ben esblanqueïdes, mig rosegades per les termites, batudes i rebufades per la pluja. Els aprenents, nois i noies, homes i dones, els podíeu veure asseguts a terra o bé sobre troncs estesos i enforcats a banda i banda a 25 cm del terra. Disposar de bancs i taules és un luxe molt refinat. Escriuen sobre els genolls. Evidentment, un dels punts que cal redreçar és la cal·ligrafia! Però, Déu meu, qui ho pot fer correcte en aquestes condicions? 

En una reunió posterior amb els responsables i animadors de la zona es varen donar pistes i fer proposicions per arribar a una concertació primer i preveure tot seguit les necessitats més urgents per a la propera campanya 2007-2008. El fons “Educació per a tothom” que es va constituir ja fa quatre anys i s’alimenta amb donatius dels “Amics de Catalunya” es compromet a pagar per a cada centre educatiu una pissarra metàl·lica (anti-pluja, anti-termites, anti-descura de tota mena), cinc bancs metàl·lics i tantes pissarretes o plaques sòlides com aprenents hi hagi per posar sobre els genolls i reclinar-hi la llibreta. A més, per no haver de fer cada any un nou cobert i contribuir a la desforestació, en els llocs més centrals hi muntarem una estructura metàl·lica de manera que només s’haurà de cobrir amb canoques de mill o estores d’herba. 

Ja veieu, doncs, per on van els trets d’aquesta arma pacífica i humanitària. Ja veieu per a què serveix, en bona part, la vostra generosa col·laboració que no em cansaré mai d’agrair en nom de tanta i tanta gent anònima. Quan contemplant una multitud real o imaginària, veieu mans que s’aixequen enlaire removent-se airoses per saludar, no els mireu ni el color ni el gènere ni l’edat, somrieu de satisfacció, us adrecen un gest amistós d’agraïment. Val per mil!

11 de setembre de 2007
Josep Frigola  /  Mission Catholique  B.P. 10270 / Niamey / NÍGER