DILLUNS XXIII: Treure el mal en dissabte

DIMARTS XXIII: Passà la nit pregant per escollir els "dotze"

Els POBRES són evangelitzats: Sermó de la plana

DIMECRES XXIII: Les benaurances

Són pobres, rebutjats, ploren, els qui són conscients de la seva pròpia realitat personal. No som nosaltres els qui ens fem pobres, sinó que ens en fan els germans. I això és dolorós. Però la veritable pobresa, és la que es posa a les MANS de DÉU.

DIJOUS XXIII: Compassius com el Pare

Per aquests llops que som nosaltres, haver d’estimar tot el dia aquesta “colla d’envejosos” que ens envolten, sobrepassa les nostres forces.  Està bé que es temperi la llei de l’urpa i  l' ullal,  però supera les nostres forces posar-nos sota la llei de l’amor constantment. I justament  el manament de l’amor és pels pecadors, pels llops a qui l’ANYELL de Déu  ha desarmat portant-nos la SALVACIÓ.

DIVENDRES XXIII: L' estella i la biga

DISSABTE XXIII: La casa sobre la roca

Jesús demostra amb obres el poder de la seva PARAULA

DILLUNS XXIV: Tanta fe

La Fe esperançada del Centurió és  la de CREURE que Jesús estima prou per guarir-lo a ell, i al seu criat.

DIMARTS XXIV: Aixeca' t

DIMECRES XXIV: Els fills de la saviesa

Nosaltres, com  els de la generació de Jesús, si no admetem l' autoritat de Jesús, retardem amb excuses la nostra conversió. Fem mil estratagemes per por a deixar-nos agafar per Déu. Acusem els altres, per no canviar amb una conversió sincera, la nostra vida.
La SAVIESA és fonamenta en el lúcid reconeixement  dels propis límits. Els fills de la saviesa són els “petits” del Regne, que segueixen Joan Baptista i Jesús.

DIJOUS XXIV: Ha estimat molt

Lluc, atent a les dones per ser tan marginades en aquell temps, explica el gest d' aquesta pecadora de Galilea, posant-la com a exemple. Les seves mostres d’afecte revelen l’actitud del seu cor, i el seu agraïment. Només el qui se sent  PERDONAT misericordiosament per Déu, descobreix l’amor.

DIVENDRES XXIV: Algunes dones mantenien Jesús amb els seus béns

Les dones, diu Lluc, van captar la força transformadora de Jesús, i el mantenien amb  els seus béns. Jesús s’acosta a nosaltres per transformar el nostre cor, i obrir-lo a l’acolliment i a l’estimació. T’acontentaràs amb el que tens en la mesura que cerquis donar, enlloc de voler només tenir. En la mesura que et donis, no tindràs més, però SERÀS més.

La Paraula ha de ser ESCOLTADA: Sermó amb paràboles

DISSABTE XXIV: El nostre camp

DILLUNS XXV: Mireu com escolteu

Dissabte, en la paràbola del sembrador Jesús deia “els qui escolten la Paraula”.. demà dirà : “feliços els qui escolteu,” avui diu : “mireu com ESCOLTEU”.
Per Lluc aquesta actitud d’escolta és la que ens fa deixebles, ja que si la duem a la pràctica, esdevenim una llàntia que fa LLUM als altres. El Regne està destinat, abans de tot, a ser PROCLAMAT amb la vida.

DIMARTS XXV: Escoltar i practicar la PARAULA 

Els deixebles han de ser com Jesús

DIMECRES XXV: No prengueu res pel camí

Així com Jesús ha estat enviat a predicar el Regne i a guarir malalts, també Ell dóna als deixebles aquesta mateixa missió. I per a fer-ho els cal ben poca cosa. Nosaltres necessitem sempre més i més coses, i la Paraula de Déu ens demana un despullament a fi de donar una importància absoluta a Déu. Diuen que les grans persones necessiten poques coses, i encara les necessiten poc.

DIJOUS XXV: Qui és Jesús?

Dijous  : Herodes es pregunta qui és Jesús.
Divendres : Jesús ho pregunta als deixebles.
Dissabte :  Tothom s' admira de Jesús.
Només en un ambient de pregària sabem respondre qui és Jesús. Perquè Jesús no espera de nosaltres una resposta teòrica, sinó de  VIDA.

DIVENDRES XXV: Pregant en la soledat

A Lluc no li interessa el lloc on va passar (no anomena Cesarea de Felip) sinó la “condició messiànica” de Jesús. Per això diu que estava “pregant en la solitud”. Aquesta pregària l' ha transformat als ulls dels deixebles, per això Pere el reconeix. Amb tot, Jesús aprofita aquest moment de claredat per dir-los que ha de patir, morir, i ressuscitar.

DISSABTE XXV: Els deixebles no ho entenen

Quan Jesús anuncia la seva mort, els deixebles no saben "gravar aquestes paraules" dins seu. Ell els parla d’abaixament i ells volen grandesa. Cert que a l' Antic Testament el salm 8 diu que el cel i la terra són plens de la glòria de Déu, però al Nou Testament Jesús ens ensenya en el seu abaixament una glòria molt més gran.       

DILLUNS XXVI: Com Jesús, el deixebles s'han d' abaixar

Mentre els deixebles rumien quin d' ells és el més important, Jesús els hi presenta un infant. En el Regne el més petit és el més gran. ¡Tant de bo ens ho creguéssim!
D' altra banda, acollir un infant en nom de Crist és acollir el germà, amb febleses i tot. És fer-li confiança, mirant la seva part bona, que tots en tenim.

JESÚS S' ENCAMINA CAP A JERUSALEM

1a part del Camí: LA CONVERSIÓ

DIMARTS XXVI: Jesús decideix encaminar-se a Jerusalem

Avui comença, en Lluc, el camí de Jesús cap a Jerusalem, en una  teologia d' Èxode: sortint d’aquest món, des d' allà “havia de ser endut al cel”. Els deixebles, l’han d’acompanyar  no fent baixar foc del cel per castigar els rebels, sinó aprenent amb Ell el camí del perdó i la misericòrdia.

DIMECRES XXVI: Seguir el camí de Jesús

En les tres vocacions, com en totes, hi ha una immolació:
1- Sacrificar la seguretat personal, fins i tot sentir-te despullat de tot, sense ni tenir on reposar el cap.
2- Desprendre' s àdhuc de la família, sense retards.
3- Donar la primacia al Regne, sense mirar enrere.

DIJOUS XXVI: Jesús envia 72 missioners perquè facin camí davant seu

Tot cristià ha de fer CAMÍ amb Jesús, ja que tots som  “enviats”. Però per predicar el Regne no cal dir moltes paraules, sinó que també es pot predicar amb un somriure, o un SILENCI  ple de pau.

DIVENDRES XXVI: Ai de Cafarnaüm que no s'ha convertit!

Potser també nosaltres hem sentit la predicació l' evangeli, i no ens hem convertit, com aquestes ciutats de Galilea. Jesús, acusador i jutge, ens interpel·la insistint en la  responsabilitat que té tot aquell que coneix el seu missatge. Cafarnaüm no ha escoltat els deixebles, i no s’ha convertit. Qui escolta, s’obrirà a la predicació. ¿Sabem  escoltar com els pobles senzills de Tir i Sidó, o endurim el cor com Corazín, o Betsaida?

DISSABTE XXVI: Jesús s' entusiasma amb els senzills

Quan els 72 missioners retornen contents, perquè fins els dimonis s' els hi sotmeten, el mateix Jesús s' entusiasme de que el Pare hagi donat als deixebles aquella "petitesa" que coneix la intimitat que Ell i el Pare tenen.

DILLUNS XXVII: Convertir-nos a fi d' estimar com Jesús, el bon samarità

Per explicar el manament més gran, Jesús diu la paràbola dels homes que en el camí de la vida es troben amb un "desvalgut". Mentre el sacerdot i el levita (!!!) passen de llarg, un foraster el guareix i el porta a l' hostal. Això és el que ha fet Jesús amb nosaltres. Ni esdevingut sacerdot, ni levita, sinó com a simple "laic", Ell ens ha pres sobre les seves espatlles i ens ha portat a l' Hostal del Pare. També nosaltres, doncs, hem de fer igual.
Estimar és fer a l’altre el que Déu ha fet per mi. Si no valoro el gest gratuït de Déu per mi, no sabré  estimar gratuïtament als qui tinc al voltant.

DIMARTS XXVII: Convertir-nos a fi de saber escoltar i servir

DIMECRES XXVII: Convertir-nos per saber PREGAR:
Parenostre

Per St. Agustí les intencions del Parenostre són la única pregària cristiana adequada. La veritat és que conté unes intencions tan centrals, que crec que poden alimentar durant anys la nostra pregària. N' hi ha prou en repetir de cor: "Sigui santificat el teu nom" o "vingui a nosaltres el teu Regne"...
I potser es poden dir aquestes pregàries pensant en diferents interlocutors:
-”Sigui santificat el teu”, dit des del cor de Jesús, ple d’amor al Pare.
-”Vingui el vostre Regne”, dit des del  cor de  l’Església, sagrament del Regne a la terra.
-”Perdoneu-nos, així com nosaltres perdonem”, dit des del propi cor pecador.

DIJOUS XXVII: Pregar amb atreviment

La “insistència” amb què cal pregar, literalment significa “atreviment, cara dura”... car el Pare del cel només sap donar 
“coses bones “ als qui les hi demanen. En la pregària de l’amic que truca a deshora, veiem que hem de pregar amb els ulls oberts als altres, oberts a TOT el MÓN.  És Jesús el qui truca, a través del germà, i para la mà davant nostre. Llavors, conscients de la nostra indigència, ens posem a pregar.
Diu un rabí: “Si l' inoportú venç el Maligne, quan més al Déu de Bondat!"

DIVENDRES XXVII: Convertits per tenir la casa plena

Alguns interpreten que Jesús treu un dimoni pel poder de Beelzebul, el príncep del mal. Ells no tenen l' Esperit, la seva "casa" és buida. Alliberats del pecat, nosaltres hem de romandre atents a la Paraula de Déu i practicar-la. La nostra “casa”, després que el “dit de Déu” l’ha netejat, no pot  quedar buida, sinó habitada per Aquell que és el Fort i  ens defensa.

DISSABTE XXVII: Escoltant la Paraula i guardant-la

Una dona felicita a Jesús per la Mare que ha tingut. Aquesta benaurança té el to d’una advertència per tenir una DISPONIBILITAT davant el Regne, com la de Maria

DILLUNS XXVIII: Escoltar la predicació

Els jueus demanen a Jesús un senyal, i Ell els diu que el senyal és la seva predicació, més important que la de Jonàs. Només quan acceptem el camí de conversió ens adonem dels senyals  que Déu ens va donant al llarg de la vida.

DIMARTS XXVIII: Nets per dintre

Un fariseu convida Jesús a un banquet a casa seva. Veient com es renten les mans, Jesús els recomana rentar-se el cor. Tot el que en la nostra vida és gratuïtat, ens purifica l’ interior.

DIMECRES XXVIII: Servidors dels altres

En aquesta ocasió Jesús recrimina als fariseus i mestres de la Lllei, que visquin només d' aparences. Els qui estimen, enlloc de fer-se servir procuren prendre les càrregues dels altres, a fi d’alleugerir-los. Els qui no estimen exigeixen als altres que portin les càrregues d’ells: els seus defectes, o intemperàncies.

DIJOUS XXVIII: Sense estancar-nos

Com els fariseus, podem doldre' ns dels qui maten els profetes, i nosaltres fer el mateix.  O saber les coses de Déu, i no compartir-les. Això fora com un quedar estancats en la nostra experiència de Déu, però sense deixar que doni fruits. Llavors ni entraríem al Regne, ni seríem instruments per a deixar
entrar-hi.

DIVENDRES XXVIII: Al revés dels fariseus

Si els fariseus van amb hipocresia, Jesús diu que els deixebles hem d' actuar a plena llum. Sense por de comprometre'ns davant del homes, encara que ens poguessin dur a la mort. Sabem que als ulls de Déu valem infinitament.

DISSABTE XXVIII: Reconèixer i ser reconeguts

Jesús demana als seus deixebles una pública manifestació  del seu comportament recte, encara que al món es porti l' anar de tort. Pels fruits  es coneix l’arbre... I Ell es comportarà igualment amb nosaltres. Seguir Jesús no és una broma.

DILLUNS XXIX: Confiant en Déu no en les riqueses

Amb la paràbola del ric avar que emmagatzema molts béns, Jesús ens diu que lo veritablement important és   SER i no TENIR, és practicar l’evangeli, i no viure en l’abundància. La “vida” no ve de “reunir tresors per a si mateix”, sinó  de “fer-se ric als ulls de Déu”.

DIMARTS XXIX: Vetllant

Si ens troba vetllant, amb els llums  encesos, el Senyor se cenyirà (literalment “el davantal”) i ens farà seure a taula per a servir-nos. Primer el servent s’ha de  posar el davantal (per servir) i després ho farà l' AMO (Déu). Aquest canvi de funcions no és pas habitual en la vida dels homes! Només un Déu que estima els servents ho pot prometre.

DIMECRES XXIX: Vindrà

DIJOUS XXIX: Jesús posa FOC

El desig de Jesús és que  tota la terra sigui abraçada pel foc de la seva vinguda. Sense aquest foc no s' entra al temps de Gràcia que ha portat Jesús. Per arribar al Regne  cal que el foc purifiqui les malsanes passions.

DIVENDRES XXIX: Conèixer el temps de CONVERSIÓ

Jesús ens acusa que quan veiem un núvol sabem conèixer l' aspecte del cel, anunciant pluja, i en canvi no sabem reconèixer el moment present: ARA és la gran oportunitat que Déu ens dóna per a la CONVERSIÓ.

DISSABTE XXIX: La figuera sense fruit

Jesús explica la paràbola de l' amo que va tres anys a buscar els fruits de la figuera i no en troba. Déu, que coneix les nostres lentituds, és pacient, i no para de cavar la terra perquè la nostra “figuera” doni fruit. Però nosaltres sempre tenim excuses per retardar el fruit de la conversió. Pot ser que sigui AVUI?

DILLUNS XXX: Ens redreçarem?

A vegades, com la dona de la sinagoga, anem encorbats  pel sofriment que ens donem nosaltres mateixos. A vegades ens ofega el sofriment dels altres que nosaltres mateixos provoquem. Potser fa, fins i tot més de divuit anys... Anem a Jesús, que Ell ens n’alliberarà.

DIMARTS XXX: Fer créixer la llavor

Perquè creixi la llavor de la mostassa, o fermenti el llevat que la dona posa dins la farina, ens cal creure en la força del Regne. Que el Senyor ens doni constància i paciència per a esperar  que creixi el Regne en la nostra vida i en la del món.

2a part del CAMÍ: El REGNE vers on anem

DIMECRES XXX: La porta del Regne

El Regne té la porta estreta, diu Jesús. La porta estreta no són coses difícils, sinó estimar-nos. No n' hi ha prou en participar de l' Eucaristia, o escoltar molts sermons. Al Regne només hi entren els qui es fan altres "Jesús", encara que no se n' adonin.

DIJOUS XXX: Jesús va a Jerusalem per morir

Jesús es queixa de Jerusalem que mata els profetes. Ell l' ha volgut aplegar com una lloca els pollets, però no ha pogut. Aquesta és la darrera paraula d’amor que Déu dóna al seu poble. Potser també a nosaltres. Malgrat això, Jesús continua curant-los, tot fent el CAMÍ.

DIVENDRES XXX: El Regne és com un banquet

Jesús és convidat a seure a la taula dels fariseus, i aprofita per explicar com serà la Taula del Regne. Prenent la mà de
l' hidròpic que té al davant, el guareix. El Regne no és pels que estan bons, sinó que guareix els qui hi entren. Si volem ser del Regne, hem d' ajudar els qui sabem que pateixen. Demanem a Jesús que ens ajudi a ser conseqüents als nostres compromisos.

DISSABTE XXX: Escollir els darrers llocs

Veient que els fariseus escullen els primers llocs, Jesús explica com han de ser les nostres actuacions en el seu Regne.
Hi han alguns còdexs antics de l’evangeli de Lluc que afegeixen aquesta frase a l’evangeli d’avui: “Vosaltres mireu de prosperar a partir d’un lloc baix, i quan  estigueu en un lloc alt FEU-VOS PETITS”. Sense comentaris.

DILLUNS XXXI: Convidar els pobres

Adreçant-se al qui l' ha convidat, li explica que en el Banquet definitiu, i en els que ara el preparen, hi hem de convidar els pobres, invàlids, coixos i cecs. Ho practiquem??? Si tots aquests són també els preferits de la nostra taula, pensem que el que nosaltres donem en l’anonimat, Déu ho fa arribar al cor de la humanitat sencera per ajudar-la a obrir-se al Regne.

DIMARTS XXXI: Feliç el qui seurà a la Taula del Regne!

Aquesta paràbola dels convidats que s’excusen, ens diu fins a quin punt Jesús intenta desesperadament atreure la Humanitat al Regne, tant als primers convidats, com als segons: pobres, invàlids, esgarrats... Però només els que se saben pobres, acullen la invitació. Els altres "tenen massa feina"...

DIMECRES XXXI: ¿Odiar els pares per seguir Jesús?

Aquestes paraules de Jesús no són una oposició al manament d’honorar els  pares, al contrari, en són el seu màxim  acompliment. Només a través d’un  amor que passa per la Creu (crucificant els propis gustos egoistes) s’arriba a la maduresa de l’estimació.

DIJOUS XXXI: L' ovella perduda

El capítol 15 és el cor de l’evangeli de Lluc, encara que la paràbola del fill pròdig, no la tenim a les eucaristies ferials. Però igualment en les altres dues paràboles, la de l' ovella i la de la dracma perdudes, trobem l’acostament i la misericòrdia de Déu envers els marginats, els “extraviats”, enlloc de condemnar-los. Realment en el deixar les 99 ovelles per cercar l’esgarriada, hi ha una manera de fer de Déu completament desproporcionada pels nostres càlculs humans. Aquest tarannà només és propi de Déu, i si Jesús no ens l' hagués revelat, nosaltres no l' hauríem pas endevinat.

DIVENDRES XXXI: Valor del diner de cara al Regne

L’audàcia de l’administrador de riquesa enganyosa, és la que ha de tenir el Cristià, “fill de la Llum”. Per a ell, la riquesa que administra de part de Déu es la misericòrdia. Se’l crida, doncs, a ser audaç, en enginyar-se de practicar-la tant com pugui, amb el diner enganyós.

DISSABTE XXXI: El diner autèntic

Per la fidelitat a l’administració dels béns, sempre injustos, del món, es veu si som aptes per rebre els béns autèntics, els que ens corresponen, els futurs.

DILLUNS XXXII: Perdonar

L' evangeli d' avui ens diu tres valors fonamentals del Regne: no escandalitzar, perdonar, i tenir fe. L' església no és una reunió de sants, sinó d’homes i dones que, junts, se’n van fent.

DIMARTS XXXII: Servents inútils

Aquest evangeli no és un tractat sobre Déu, sinó que ens diu l’actitud que nosaltres hem de tenir davant d' Ell. Déu no ens deu res, mentre que nosaltres li devem tot. Com més buits estiguem  de nosaltres mateixos, més Déu ens omplirà.

DIMECRES XXXII: L' agraïment

En el miracle dels 10 leprosos veiem que l' important no és ser guarit, sinó adonar-te' n, i que aquest reconeixement et dugui a la FE, malgrat siguis un “leprós” en l’esperit, o un “heretge” (samarità).
Ahir veiem que el servent sense cap mèrit no pot reclamar  agraïment a Déu. Avui el leprós (sense cap mèrit) es mostra agraït a Déu.

DIJOUS XXXII: El Regne ja és enmig nostre

Allò que és específic de Jesús és la proclamació que el Regne ja és present. Amb Jesús, el temps de Déu ha entrat en la nostra història. Li sabem trobar?

DIVENDRES XXXII: Adonar-nos que el Regne ja és aquí

Adonar-nos de l' arribada del Regne vol dir viure la realitat de cada dia amb el cor obert a Jesucrist. “Comprant,  menjant o bevent” amb serenor, sense fer-ne un valor absolut. És el que diu St. Pau: "els qui compren que visquin com si no compressin... perquè la figura d' aquest món passa de pressa.

DISSABTE XXXII: Pregar sense defallir

Un jutge sense entranyes és l’oposa’t d' un Déu que estima  entranyablement. És importantissim “pregar sense defallir”, ja que Jesús diu que la Gràcia de Déu no ens fallarà mai. Asseguren el Pares de l' església que Déu està més disposat a donar, que no pas nosaltres a rebre. Ho sentim així?

DILLUNS XXXIII: El cec de Jericó

El  cec és un exemple de pregària desesperada, a fi d' entrar al Regne, tot seguint Jesús. La confessió de la ceguesa és una paraula d’esperança, ja que el reconeixement  dels pecats és ja un començ de victòria, una LLUM que duu a la vida. El mal pertany a la natura, però  la confessió del pecat és GRÀCIA.

DIMARTS XXXIII: Zaqueu rep el Regne

Pel do de la mirada i acollida, un home humil, tot i ser publicà i ric, rep el Regne. En aquest evangeli criden l’atenció tant les bones disposicions de Jesús, com les de Zaqueu. ¿També nosaltres, avui, estarem disposats a ACOLLIR amb ALEGRIA a tothom?

DIMECRES XXXIII: Per entrar al Regne cal fer rendir els talents rebuts

Només entraran al Regne els qui hagin fet treballar els talents, siguin molts o pocs. En aquest final d’any litúrgic aquest evangeli te un color especial: Jesús ha marxat per rebre l’entronització al Regne del Pare, i ens ha deixat el seu missatge a les nostres mans perquè el fem rendir. Després tornarà a passar comptes.

JESÚS ENTRA A JERUSALEM

DIJOUS XXXIII: Jesús plora per Jerusalem

En veure la ciutat, Jesús plora perquè els ulls dels homes no saben veure on es troba la felicitat. La tendresa de Jesús, en
l' evangeli de Lluc és impressionant. Ell plora perquè només els senzills s' han adonat de fins on arriba la misericòrdia desbordant de Déu. De la ciutat santa no en quedarà pedra sobre pedra, perquè els poderosos l' han rebutjat.

DIVENDRES XXXIII: Purificació del Temple

Abans de ser destruït, Jesús fa del Temple una "casa d' oració" per a tots els pobles. Jerusalem està a punt d' obrir-se als pagans, quan l' evangeli en sortirà per a arribar fins als "confins de la terra" (Fets dels apòstols). Déu ens espera cada dia en aquesta casa d’oració que és el món sencer. I a vegades ens pot ser fàcil convertir-la en una “cova de lladres”, a través de les petites opcions de cada dia. La nostre vocació és de pregària universal, i això no serà possible si no convertim la nostra pròpia casa, en una casa d’oració.

DISSABTE XXXIII: Els qui tenen part en la resurrecció

El desig final de tota persona és de participar de la Vida per sempre. Cada matí, en la Comunió, Jesús ens dóna de “tenir part en la Resurrecció”. I  ens ho dóna perquè ho comuniquem al món per mitjà de la pregària. El Déu d' Abraham és un Déu de vius que nosaltres fem present amb la nostra vida de pregària. Cada matí, en la Comunió, Jesucrist ens dóna la seva vida   perquè la comuniquem.

DILLUNS XXXIV: L' ofrena de la viuda pobra

Seria bonic donar a Déu grans coses, però a vegades Ell vol que li donem "dues peces menudes", allò que, tot i ser petit, estimem molt.  Només els SENZILLS saben desprendre’s, sense fer soroll, de les coses menudes de cada dia. Per Lluc la viuda és el model de bona deixeble de Jesús.

SERMÓ ESCATOLÓGIC

DIMARTS XXXIV: No en quedarà pedra sobre pedra

Avui comencem el Sermó escatològic que durarà tota la Setmana. La destrucció de Jerusalem ens diu que en el judici de Déu només compta l’amor. De la resta no en quedarà pedra sobre pedra. Si el nostre cor no està lliure, no podrem estimar. Si amb cor bo cerquem virtut, la trobarem arreu. Si cerquem  escàndols, també els trobarem. Tot depèn del que estimem.

DIMECRES XXXIV: Us portaran a les sinagogues

Les persecucions formen part del pla de Déu. Però els deixebles perseguits no estan a mercè dels perseguidors, sinó en mans de Déu. Tot serveix pel “bé dels qui ESTIMEN“

DIJOUS XXXIV: Alceu el cap

L’anunci de la destrucció de Jerusalem  no apunta a un anorreament, sinó a la conversió: “alceu el cap”.  Déu transformarà la nostra infidelitat en fidelitat, si “no desesperem mai de la seva misericòrdia”, diu Sant Benet a la Regla.

DIVENDRES XXXIV: El Regne és a prop

Quan la figuera, brota... el Regne s’acosta, i els cristians som els qui continuem al món el Misteri d’aquest Regne. Que els homes puguin trobar-lo en nosaltres.

DISSABTE XXXIV: Estigueu alerta!

Ha passat un altre any i ha quedat molta cosa per fer.  Que tontos  hem estat ! Quan de temps perdut !... Malgrat tot, hem CAMINAT JUNTS: ELL i tots nosaltres. Per això diem una altra vegada : VINE, SENYOR  JESÚS        (Nando)