|
-
Sant Benet de Núrsia, Regla per als monjos. Text català pels monjos REGLA DE SANT BENET PRÒLEG
1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i
acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica,
2 a fi que pel treball de l'obediència retornis a Aquell de
qui t'havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3
A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que,
renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el
rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.
4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li
amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè
qui ja s'ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai
no s'ha de veure contristat per les nostres males obres: 6
Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons
que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no
deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor
temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna,
com a servents malvats, els qui no l'hagin volgut seguir a la glòria.
8 Aixequem‑nos, doncs, d'una vegada, que l'Escriptura ens desvetlla
dient: "Ja és hora de despertar-nos". 9 I,
oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò
que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10
"Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors"; 11
i encara: "Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu
l'Esperit a les Esglésies". 12 I doncs, què diu?
"Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del
Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè
no us sorprenguin les tenebres de la mort".
14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta
crida, el Senyor torna a dir: 15 "¿Qui és l'home que
vol la vida i desitja veure dies feliços?" 16 I si tu,
en sentir-ho, responies: "Jo", et diu Déu: 17
"Si vols la vida veritable i perpètua, guarda't la llengua de mal
i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta't del mal i fes el bé,
cerca la pau i segueix-la". 18 I, quan haureu fet
això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran
atentes a les vostres pregàries, i abans que m'invoqueu, us diré:
"Aquí em teniu". 19 ¿Quina cosa més dolça per a
nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens
invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens
mostra el camí de la vida. 21 Cenyits, doncs, els nostres
lloms amb la fe i amb l'observança de les bones obres, fem els seus
camins seguint el guiatge de l'Evangeli, per tal que meresquem de veure
Aquell qui ens ha cridat al seu regne.
22 Si volem habitar en el temple d'aquest regne, mirem que no s'hi arriba si
no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però,
preguntem al Senyor amb el profeta: "Senyor, ¿qui podrà habitar
al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?" 24
Després d'aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens
contesta i ens mostra el camí d'aquest temple, 25 dient:
"Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26
que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27
que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell". 28
Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria
alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i
prengué els seus pensaments, tot just nascuts,
i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el
temor del Senyor no s'envaneixen de la seva bona observança, ans,
considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells
mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30
que actua en ells, tot dient amb el profeta: "No ens doneu la glòria
a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom". 31
Igual com l'apòstol Pau tampoc no s'atribuí res de la seva predicació,
quan deia: "Per la gràcia de Déu sóc el que sóc". 32
I torna a dir ell mateix: "El qui es gloria, que es gloriï en el
Senyor". 33 Per on, també el Senyor diu a l'Evangeli:
"El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé
a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34
vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué
perquè estava fonamentada sobre pedra".
35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que
cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36
Per això ens són oferts de treva els dies d'aquesta vida, per a esmena
de les nostres maleses, 37 tal com diu l'Apòstol: "Que
no saps que la paciència de Déu t'empeny al penediment?" 38
De fet, el Senyor, sempre bo, diu: "No vull la mort del pecador,
sinó que es converteixi, i que visqui".
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple,
hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim,
tanmateix, els deures de qui hi habita. 40
Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos
per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per
a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui
atorgar-nos l'ajut de la seva gràcia. 42 I si,
defugint les penes de l'infern, volem arribar a la vida perdurable, 43
mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes
aquestes coses a la llum d'aquesta vida, 44 cal ara córrer i
fer allò que ens aprofiti per sempre.
45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En
instituir-la, no esperem haver d'establir res d'aspre, res de
feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d'una justa raó,
calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a
conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida,
esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de
ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la
vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i es corre per la via dels
manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor. 50 Així,
no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva
doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments
del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el
seu regne. Amén.
CAPÍTOL I LES MENES DE MONJOS
1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera
és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una
regla i un abat.
3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans;
d'aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una
llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el
dimoni, un cop formats amb l'ajut de molts, 5 i, ben
entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert,
ja segurs sense l'ajuda d'altri, només amb la seva mà i el seu braç,
es basten amb l'auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i
dels pensaments.
6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no
pas provats per cap regla mestra de vida com l'or al gresol, sinó tous
com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb
les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8
De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no
pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei
la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que
pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per
il.lícit.
10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es
passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o
quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai
quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en
tot pitjors que els sarabaïtes.
12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que
parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda,
posem-nos a ordenar amb l'ajut del Senyor el llinatge fortíssim
dels cenobites.
CAPÍTOL II COM HA DE SER L'ABAT
1 L'abat que és digne de regir el monestir s'ha de recordar sempre de com
l'anomenen i ha d'acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom
creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del
moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el
que diu l'Apòstol: "Heu rebut l'esperit de fills adoptius que ens
fa clamar: Abbà, Pare". 4 Per tant, l'abat no ha
d'ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5
sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors
dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es
recordi sempre l'abat que de la seva doctrina i de l'obediència dels
deixebles, de totes dues coses, se li n'haurà de fer examen en el
terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l'abat que s'imputarà
a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys
en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat
tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha
posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor,
absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: "No
he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra
veritat i la vostra salvació; però ells m'han desdenyat i m'han
menyspreat". 10 I aleshores, finalment, que la mort
prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.
11 Quan algú, doncs, accepta el nom d'abat, ha d'anar al davant dels
deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri
totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de
paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els
manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més
rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per
contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme,
doni a entendre amb les obres que no s'ha de fer, no fos cas que,
predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia
li digués Déu veient-lo en falta: "¿Com goses predicar els
meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has
avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?" 15
I "tu que veies la brossa a l'ull del teu germà no has vist la
biga al teu".
16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s'estimi
l'un més que l'altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres
i en l'obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no
li anteposin l'home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19
Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l'abat, que
ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi
el seu lloc, 20 perquè tots, "tant l'esclau com el
lliure, som en el Crist una sola cosa" i sostenim sota l'únic
Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que "Déu no fa pas
accepció de persones". 21 L'única cosa que en això
ens distingeix davant d'ell és que ens trobi millors que els altres en
les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l'abat una
mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els
mèrits de cadascú.
23 En el seu mestratge, l'abat ha de seguir sempre el model de l'Apòstol, que
diu: "Reprèn, exhorta, amenaça", 24 això és,
combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de
mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de
reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients,
en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d'exhortar perquè
progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim
que els amenaci i els castigui.
26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que
comencin d'apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força,
recordant el cas d'Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els
d'esperit més aviat delicat i intel.ligent, corregeixi'ls de paraula,
amonestant-los una o dues vegades; 28 però els
obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi'ls així
que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està
escrit: "El neci no s'esmena amb paraules"; 29 i
encara: "Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima
de la mort".
30 S'ha de recordar sempre l'abat del que és, s'ha de recordar de com
l'anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix.
31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no
accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de
ser: a l'un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre
amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la
intel.ligència de cadascú, es faci i s'adapti de tal manera a tothom,
que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat,
sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33
Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les
ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries,
terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha
acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35
I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi's que està
escrit: "Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot
això us serà donat d'escreix"; 36 i encara: "Res
no falta als qui el temen".
37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s'ha de preparar a
donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de
germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes
aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del
judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així,
tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té
encomanades, mentre es preocupa pels comptes d'altri esdevé sol.lícit
dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita
l'esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes. CAPÍTOL
III COM S'HA DE CONVOCAR
ELS GERMANS A
CONSELL
1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l'abat convoqui
tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2
I, després d'escoltar el consell dels germans, que s'ho pensi i faci el
que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de
cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove
allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell
amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el
seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió
de l'abat, i tots l'obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós.
6 Però, així com correspon als deixebles d'obeir el mestre,
també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia.
7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú
no gosi apartar-se'n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el
voler del seu propi cor, 9 ni s'atreveixi a disputar amb el
seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s'hi
atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però
també l'abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la
Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge
rectíssim, de totes les seves decisions.
12 Si es tracta d'afers de menys importància en els interessos del monestir,
que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està
escrit: "Fes‑ho tot amb consell, i, un cop fet, no te'n
penediràs". CAPÍTOL
IV QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS
DE LES BONES
OBRES
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb
totes les forces.
CAPÍTOL V L'OBEDIÈNCIA
1 El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. 2
Aquesta obediència és pròpia d'aquells qui res no s'estimen tant com
el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per
por de l'infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així
que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden
sofrir cap retard a complir-la. 5 És d'aquests que diu el
Senyor: "Així que m'ha sentit, m'ha obeït". 6 I
també diu als mestres: "Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a
mi". 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l'instant les
seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot
seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar,
amb el peu sempre a punt d'obeir, segueixen amb els fets la veu del qui
mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel
mestre i l'obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s'acompleixen
igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És
que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per
això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: "És
estret el camí que mena a la vida"; 12 de manera que,
no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó
caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat,
desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen
en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: "No he vingut a
fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat".
14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça
per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil.lació, ni
retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè
l'obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell
ha dit: "Qui us escolta a vosaltres, m'escolta a mi". 16
I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè "Déu
estima el qui dóna amb alegria". 17 Que, si el deixeble
obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el
cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà
agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per
una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la
pena dels murmuradors, si no se'n corregeix i en dóna satisfacció. CAPÍTOL
VI
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
1 Fem allò que diu el profeta: "M'he dit: Vigilaré els meus camins per
no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit
i m'he humiliat, i he callat de coses bones". 2 Aquí el
profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones
per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses
dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti
de converses bones i santes i d'edificació, per la importància del
silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament,
el permís de parlar, 4 perquè està escrit: "Si parles
molt, no evitaràs el pecat"; 5 i en un altre indret:
"La mort i la vida estan en poder de la llengua". 6
Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon
al deixeble.
7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb
tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les
grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot
lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca
per a expressions d'aquesta mena. CAPÍTOL
VII
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: "Tot aquell
que s'exalça serà humiliat i el qui s'humilia serà exalçat". 2
En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si
mateix és una forma d'orgull, 3 de la qual indica el profeta
que es guardava, quan diu: "Senyor, el meu cor no s'ha exaltat, ni
són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de
fantasies massa altes per a mi". 4 Doncs, què? "Si
els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima,
la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare".
5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i
volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja
per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al
moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en
somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7
Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que
per l'exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8
Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor
dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els
muntants de l'escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns
muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos
graons d'humilitat i d'observança.
10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre
davant els ulls el temor de Déu i eviti completament
d'oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té
manat, i consideri sempre en el seu esperit com l'infern abrusa pels
seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha
preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se
tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua,
de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs
de la carn, 13 l'home ha de comptar que Déu l'observa
tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a
la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.
14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és
present als nostres pensaments, en dir: "Déu escruta els cors i
els ronyons". 15 I encara: "El Senyor sap els
pensaments dels homes". 16 I també diu: "Heu
conegut de lluny els meus pensaments". 17 "El
pensament de l'home us serà manifest". 18 I per vigilar
els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el
seu cor: "Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de
la meva iniquitat".
19 Quant a la voluntat pròpia, també se'ns prohibeix de fer-la, en
dir-nos l'Escriptura: "Aparta't dels teus volers". 20
I també demanem a Déu en l'Oració que es faci en nosaltres la seva
voluntat. 21 Amb raó, doncs, se'ns ensenya de no fer la
nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura:
"Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals
s'enfonsa fins al pregon de l'infern"; 22 i també quan
tenim por d'allò que s'ha dit dels negligents: "S'han corromput i
s'han fet abominables en els seus volers".
23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present,
ja que el profeta diu al Senyor: "Tots els meus desigs són davant
vostre". 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig,
perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25
Per això ordena l'Escriptura: "No vagis darrera les teves
cobejances".
26 Per tant, si "els ulls del Senyor observen els bons i els
dolents" 27 i "el Senyor des del cel mira sempre
cap als fills dels homes per veure si n'hi ha cap que tingui seny i
cerqui Déu", 28 i si els àngels que ens són
assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29
cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no
fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap
al mal i esdevinguts inútils", 30 i,
perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens
convertim en millor, ens digui un dia: "Vas fer això, i jo vaig
callar".
31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat,
l'home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que
respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: "No he
vingut a fer la meva voluntat, sinó la d'Aquell qui m'ha enviat". 33
També diu l'Escriptura: "La voluntat porta a la pena, mentre que
l'obligació engendra la corona".
34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se
sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu
l'Apòstol: "Es féu obedient fins a la mort".
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l'obediència,
en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d'injustícia
que li facin, sense dir res, amb convicció, s'abraça a la paciència 36
i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrera, ja que diu
l'Escriptura: "Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà".
37 I també: "Tingues coratge, i aguanta el
Senyor". 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha
d'aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona
d'aquells que sofreixen: "Per vós som lliurats a la mort cada dia,
ens tenen per ovelles de matar". 39 I, segurs amb
l'esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: "Però en
totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat". 40
I també l'Escriptura diu en un altre lloc: "Ens heu posat a prova,
o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l'argent;
ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra
esquena". 41 I, per indicar que ens cal estar sota un
superior, afegeix tot seguit: "Heu imposat homes damunt els nostres
caps". 42 I complint també el precepte del Senyor amb
la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en
una galta, presenten també l'altra; al qui els pren la túnica, li
cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43
amb l'apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i
beneeixen els qui els maleeixen.
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta
humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i
les faltes comeses secretament. 45 L'Escriptura ens hi
exhorta quan diu: "Encomana al Senyor el teu camí i espera en
ell". 46 I també diu: "Manifesteu-vos al Senyor,
perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia". 47
I encara el profeta: Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert
la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu
la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor".
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s'acontenta amb la cosa més
baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un
operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb
el profeta: "He quedat reduït a no res i no sé res; m'he tornat
davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós".
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és
l'últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons
del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta:
"Jo sóc un cuc i no pas un home, l'oprobi dels homes i el rebuig
del poble"; 53 m'he exaltat a mi mateix i he estat
humiliat i confós". 54 I també: "M'és un bé,
que m'hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments".
55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò
a què l'animen la regla comuna del monestir i l'exemple dels majors.
56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de
parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57
ja que l'Escriptura ensenya que "qui parla molt, no evita el
pecat", 58 i que "l'home enraonador no en certarà
el camí sobre la terra".
59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida,
perquè està escrit: "El neci, quan riu, aixeca la veu".
60 L'onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument
i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i
assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit:
"El savi es fa conèixer per les poques paraules".
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només
al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63
això és, que a l'ofici diví, a l'oratori, al monestir, a l'hort, de
viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb
el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot
moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici
terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que,
fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l'evangeli:
"Senyor, no sóc digne, jo pecador, d'aixecar els ulls al
cel"; 66 i també, amb el profeta: "Estic totalment
abatut i humiliat".
67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà
tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el
temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans
observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç,
com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l'infern,
sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70
El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l'Esperit Sant en el seu
operari, net de vicis i de pecats.
CAPÍTOL VIII
1 A l'hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a
l'hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera
que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s'aixequin ben
reposats. 3 L'estona que queda després de les vigílies, els
germans que ho necessitin l'esmerçaran en l'estudi del salteri i de les
lliçons.
4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli
l'horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després
d'un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les
necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s'han de
celebrar a trenc d'alba. CAPÍTOL
IX QUANTS
SALMS S'HAN DE DIR
A LA
NIT
1 A l'esmentat temps d'hivern diran en primer lloc tres vegades el verset:
"Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la
vostra lloança", 2 al qual afegiran el salm tercer amb
el glòria. 3 Després d'aquest, el salm noranta-quatre
amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després
l'himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5
Acabats els salms i un cop dit el verset, que l'abat doni la benedicció,
i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres
lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran
tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria,
i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7
i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l'instant tots
s'aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa
Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums
d'inspiració divina, tant de l'Antic Testament com del Nou, i també
els comentaris que n'han fet els Pares catòlics reconeguts i de
doctrina segura.
9 Després d'aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els
altres sis salms, que s'han de cantar amb al.leluia. 10 Després
d'aquests, una lliçó de l'Apòstol, que s'ha de dir de memòria, el
verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie
eleison, 11 i que així s'acabin les vigílies de la nit.
CAPÍTOL X COM S'HA DE CELEBRAR
LA LLOANÇA NOCTURNA
A L'ESTIU
1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més
amunt esmentat, 2 llevat que no s'han de llegir les lliçons
al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d'aquestes
tres lliçons només se n'ha de dir una, de memòria, de l'Antic
Testament, seguida d'un responsori breu. 3 Tota la resta, que
es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze
salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el
noranta-quatre. CAPÍTOL
XI COM S'HAN DE
CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS
DIUMENGES
1 El diumenge, que es llevin més d'hora per a les vigílies. 2 En
aquestes vigílies s'ha d'observar la mateixa norma, o sigui que,
cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots
asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al
volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris,
3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i,
quan el comença, que a l'instant s'aixequin tots amb reverència.
4 Després d'aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones,
com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a
llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que
hem dit.
6 Després d'això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que
estableixi l'abat, que s'han de salmejar amb al.leluia. 7 Un
cop dit el verset i donada la benedicció per l'abat, es llegiran quatre
lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8
I després del quart responsori que l'abat comenci l'himne Te
Deum laudamus. 9 Acabat l'himne, que l'abat llegeixi una
lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb
respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén»,
i que tot seguit l'abat entoni l'himne Te
decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les
laudes.
11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s'ha de mantenir en tot
temps, tant a l'estiu com a l'hivern; 12 fora del cas -Déu
no ho vulgui- que es llevessin més tard i s'hagués d'escurçar quelcom
de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que
això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència
doni una digna satisfacció a Déu a l'oratori. CAPÍTOL
XII COM S'HA DE CELEBRAR
L'OFICI DE LAUDES
1 A les laudes del diumenge, que es digui en primer lloc el salm
seixanta-sis sense antífona, tot seguit; 2 després es
dirà el cinquanta, amb al.leluia; 3 després, el cent disset
i el seixanta-dos. 4 Acabat, el Benedicite
i els Laudate, una lliçó de
l'Apocalipsi, de memòria, i el responsori, l'himne ambrosià, el
verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s'acaba.
CAPÍTOL XIII COM S'HAN DE CELEBRAR
LES LAUDES ELS
DIES D'ENTRE
SETMANA
1 Els dies d'entre setmana, en canvi, l'ofici de laudes se celebrarà així: 2
Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent
com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s'ha de
dir amb antífona. 3 Després d'aquest, es diran dos altres
salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el
trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el
cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i
el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el
vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el
noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos
i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els
altres dies s'ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu,
segons l'ús de l'Església romana. 11 Després d'això,
seguiran els Laudate; en
acabat, una lliçó de l'Apòstol, que s'ha de recitar de memòria, el
responsori, l'himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania,
i així s'acaba.
12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s'acabi sense que
al final el superior digui segons costum l'oració dominical,
escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen
néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa
Oració, per la qual diuen: "perdoneu-nos així com nosaltres
perdonem", es purifiquin de semblant defecte. 14 A les
altres celebracions, en canvi, que es digui només l'última part de
l'Oració de manera que tots responguin: "Ans deslliureu-nos
del mal".
CAPÍTOL XIV COM S'HAN DE CELEBRAR
LES VIGÍLIES
EN
LES FESTES
DELS
SANTS
1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem
dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els
salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la
distribució prescrita més amunt. CAPÍTOL
XV EN QUIN TEMPS S'HA DE DIR L'AL.LELUIA
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s'ha de dir
l'al.leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des
de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit
només amb els sis darrers salms de l'ofici nocturn. 3 I,
cada diumenge, fora de la quaresma, s'han de dir amb al.leluia els càntics,
les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi,
reprenen l'antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai
amb l'al.leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
CAPÍTOL XVI COM S'HAN DE CELEBRAR
ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA
1 Com diu el profeta: "Us he lloat set vegades al dia". 2
Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la
nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i
completes, 3 ja que és d'aquestes hores diürnes que digué:
"Us he lloat set vegades al dia". 4 Perquè, de les
vigílies nocturnes el mateix profeta diu: "A mitjanit em llevava a
lloar-vos". 5 Tributem, doncs, lloances al nostre
Creador en aquestes hores "per les decisions de la seva justícia",
això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i
llevem-nos de nit a lloar-lo.
CAPÍTOL XVII QUANTS
SALMS S'HAN DE CANTAR
A LES HORES ESMENTADES |