/\/\/\ Monestir de Sant Benet /\/\/\

Nascut al 480 i mort al 547, Benet de Núrsia ha estat un dels homes més influents en la història Europea.
Ell que creia haver escrit només una "mínima Regla" per a principiants, que volen entrar a l'escola de Déu, ha tingut un paper més rellevant en la història d'Europa, que no pas moltes altres persones amb molt més poder a les seves mans.

Davant la dificultat de resumir la figura de Sant Benet, pot ser bo deixar-lo parlar a ell mateix a través d'un dels capítols més importants de la seva Regla. El cap. 72, fruit de la seva edat madura, pot presentar, millor que cap altre text, el seu pensament central.

"Així com hi ha un zel amarg, que allunya de Déu, també n'hi ha un de bo que ens hi acosta. Aquest és el que cal que practiquem els monjos, o sigui que tinguem paciència davant les febleses dels altres (tan físiques com morals), i que busquem sempre allò que ells necessiten, no el que a nosaltres ens agradaria. Llavors ens estimarem mútuament amb un amor sincer i humil, i sense posar res al davant d'aquest amor al Crist (que es fa present a través de l'abat i els germans) un dia arribarem JUNTS a la Vida."

¿Enmirallar-se en l'esperit i la simplicitat d'aquestes paraules, podria ser el millor camí per continuar RENOVANT avui la nostra vella Europa?
Un desig ben ACTUAL.

Tornar

SANT BENET I L'ORÍGEN DEL MONAQUISME

Quan Sant Benet va escriure la Regla, el monaquisme cristià ja tenia 200 anys de vida. Els grans models bíblics: Elies, Joan Baptista i les primeres Comunitats dels Fets, havien suscitat ja, molts seguidors.

Cert que, abans de Crist, el Desert de Judà havia tingut el "Essenis" i Egipte els "Terapeutes", però aquestes sectes jueves, havien desaparegut ja feia temps, a l'època dels primers monjos cristians. I tampoc els filòsofs pagans van ser la font d'inspiració de la nostra vida monàstica.

Antoni (any250), vora el Nil, és el pare de l'expansió monàstica que ben aviat es va estendre per Síria, Palestina, i Mesopotàmia (Irak), on es practicaven austeritats encara més fortes que les dels monjos egipcis.
A Capadòcia (Turquia) al sIV, St. Basili posà unes bases sòlides a aquest tipus de vida, que St. Benet va recollir i concretar al sVI.

Nascut a Nòrcia (any 480), el jove Benet va estudiar a Roma. Però adonant-se de la vida libidinosa dels seus companys, abandonà, ben aviat, la ciutat per retirar-se a la solitud de Subiaco (prop de Tívoli).
Després d'uns anys de vida solitària, alguns camperols se li van unir, i amb ells va fundar 12 petits monestirs.
Més tard consolidà la seva obra a Montecassino (a mig camí entre Roma i Nàpols), on acabà d'escriure la darrera redacció de la Regla, i on morí el Dijous Sant del 547, mentre pregava, dret, a l'oratori.

Tornar

LA PREGÀRIA MONÀSTICA

Aquestes ratlles volen ser, només, un breu resum d’aquest tema central en les nostres vides.

Repassant els eixos principals de la pregària al monestir, podríem dir que a Matines el Salm 94 és cabdal. Havent convidat tota la Humanitat en el “veniu” del començament, sentim que al llarg del salm adorem Déu amb tot el món creat. Impossible esmentar els salms un a un, però que bonic és fer passar pel cor tots els sentiments i reaccions que cadascun ens aporta! I, com recomana St. Agustí, dir-los no sols en clau “personal”, sinó units a Jesús i per tota la Humanitat.
La 1ª lectura bíblica és la que dóna el tema a la 2ª, que generalment és dels Pares de l’Església. En l’una t’endinses en la Paraula de Déu, sempre rica, “viva i eficaç”. I la 2ª és el “testament espiritual” que ens han deixat els grans homes de l’Església. Recollir-lo et fica dins la llarga i rica tradició eclesial.

Les Laudes a trenc d’alba, generalment mentre els cims de Montserrat del nostre finestral agafen els colors més rogencs i bonics de la jornada, podrien quedar centrades en el final del “Benedictus”: “ens visitarà un sol que ve del cel”. Perquè realment en aquella hora prèvia a l’Eucaristia, Jesús està ja “pròxim” com diu un dels himnes (“vigilate iam sum proximus”).

En l’evangeli de cada Eucaristia, Jesús ens fa reviure trosset a trosset el misteri de la seva vida, i l’anàfora ens situa al peu de la Creu redemptora d’aquell primer divendres Sant de la història. Misteri que acaba amb la COMUNA-UNIÓ quan, menjant el seu Cos i bevent la seva Sang, repetim el gest central de GERMANOR.

De la pregària del migdia és important el fragment del salm 118, que diem diàriament. Diuen que és el salm que toca el cim de la mística jueva. I, resant-lo, t'adones que és veritat.

De les Vespres en podriem ressaltar el Magnificat, amb la bella imatge de la Mare de Déu de la nostra església, il·luminada, i el Parenostre, dos moments molt significatius.

Les Completes romanen, només, com un “Bona nit”, donat a Déu abans del descans.

En fer la professió monàstica se'ns dóna el llibre de la Pregària perquè en fem el nostre "ministeri" especial: parlar a Déu dels homes i parlar als homes de Déu. Això és el que intentem fer per tots els mitjans, àdhuc virtuals.

Tornar

ESPIRITUALITAT BENEDICTINA

És difícil explicar en poques ratlles l'espiritualitat benedictina. Em fixaré, sobretot, amb com la vivim avui. Penso que té dos eixos principals: Jesús i els Germans.

Pel que fa a Jesús, St. Benet diu: "no avantposar res a l'amor de Crist" i també "no avantposar res a l'Ofici Diví (la pregària litúrgica)".
A Jesús el trobes sempre i arreu, perquè tot l'ambient del Monestir t'hi porta. La cel·la, principalment, esdevé no sols el teu àmbit personal, sinó un lloc privilegiat per a viure el diàleg a soles amb Ell.
Però el trobes, també, quan ets a l'església pregant comunitàriament. Els salms, les lectures dels evangelis, les paraules del Pares de l'Església, l'Eucaristia de cada dia, són unes hores quotidianes indispensables per a anar-te amarant del seu Esperit.

Els Germans són l'altre pol on arrela la vida benedictina. St Benet recomana "que practiquin castament la caritat fraterna", aguantant-se mútuament "les febleses tan físiques com morals".
Pels benedictins l'estimació per la comunitat és la forma més real de demostrar que estimes a Jesús. I quan et trobes assumit tal com ets, amb els propis defectes, sents que tens una família al costat, a les bones i a les males. I això és un valor difícil de trobar en aquest món.

D'aquests dos eixos penso que ve, especialment, la FELICITAT i la PAU, que un troba als monestirs.

Tornar

HISTÒRIA MONÀSTICA

Quan es van acabar les persecucions, que van fer tants màrtirs entre els primers cristians, van començar els monjos a portar una vida cristiana radical. Volien ser els "nous màrtirs" a través de la vida quotidiana.

Els primers monjos van començar a l'Egipte, al voltant de St. Antoni abat (251). Ben aviat es van estendre cap a Palestina, pel fet de ser la Terra de Jesús. Les primeres comunitats es van instal·lar a Gaza ( avui tan martiritzada). Doroteu de Gaza és un home extraordinari, els seus llibres ens fan conéixer molt a fons les reaccions de la persona humana. També a Jerusalem i Betlem s'hi van fundar molts monestirs.

De Palestina el monaquisme es va estendre cap a l'Assia Menor, on St. Basili va començar la vida "cenobítica", comunitària, a l'estil de com ho vivim ara. St Benet (sVI), va instaurar aquesta vida a Itàlia. Per això se'l considera el Pare dels monjos d'occident.
Els fills de St Benet van evangelitzar Europa als sVII i sVIII. Primer ho va fer St Agustí de Canterbury, i després St Bonifaci. La seva característica era expandir no sols la Bíblia, ensenyant a llegir als camperols, sinó la cultura i agricultura.
Als sX i sXI, l'abadia de Cluny (molt a prop de Taizé), i a través de 5 abats que van ser "Sants", va tenir una gran influència en aquella societat mitjeval.

Al sXIII St Bernat, abraçant la vida benedictina, la va transformar, accentuant el treball agrícola, enlloc de l'intel·lectual. Així va néixer l'Orde de Císter.

Al sXV, a l'occident, es van aprovar altres regles, fora de la de St. Benet, i això donà peu a la formació de diferents ordes conventuals: Clarisses, Carmelites, etc. A l'orient es practica una sola forma de vida monàstica.

Tornar

VIDA COMUNITÀRIA

S'explica d'una comunitat que passava un moment de crisi molt forta. Els monjos no es podien relacionar entre ells. Tot eren crítiques i divisions.

Un dia es va presentar un foraster, i tot seguit es va adonar de la situació. Llavors els va dir: aquest matí, pregant, Jesús m'ha fet sentir que està present en un de vosaltres, però no m'ha dit en qui.

Llavors tots van començar a pensar qui podia ser Jesús: potser el porter, o el majordom, o l'hortolà, o el cuiner....
I van encetar un diàleg fratern entre ells, no fos que els mals tractes els fessin al mateix Jesús.

Al cap de poc temps la comunió havia retornat al monestir. Jesús era present en TOTS.

Tornar

EL DARRER LLOC (anècdota)

S'explica d'un abat que un dia va fer aquesta confessió:

Quan vaig entrar al monestir - digué- jo volia ser el primer en tot: el més savi, el més sant, el més humil, el més bon monjo.

Després, amb els anys, vaig anar descobrint que havia d'aprendre a estar content d'ocupar el darrer lloc. O sigui no refusar de ser molestat, servir sense esperar res a canvi, alegrar-me dels èxits dels altres com si fossin propis, i no ensorrar-me massa pels propis fracassos sabent que formen part de la trama de la vida.

Un dia, pregant, em va semblar que Jesús, em deia:
El darrer lloc és el que jo vaig escollir, i no el cedeixo pas a ningú.
Si vols, l'únic que pots fer, és COMPARTIR-LO amb mi.

Tornar

DITES DELS PARES DEL DESERT

CONVERTIR-SE
Heus aquí una veu que ens crida, fins el dia del nostre darrer respir: "CONVERTEIX-TE AVUI".

PLAURE DÉU
Algú va demanar a l'abat Antoni què cal fer per plaure Déu. Ell va respondre: allà on vagis porta sempre Déu davant dels ulls.

LES TRES COSES QUE DÉU VOL
St Gregori diu que Déu exigeix tres coses al batejat: la FE en l'ànima, la LLEIALTAT en la llengua, i la CASTEDAT en el cos.

L'HONOR ALS ULLS DE DÉU
Josep de Tebas diu que hi ha tres classes de persones honorades als ulls de Déu: els malalts que ho suporten amb bon ànim, els qui fan allò que aconsellen als altres, i els qui obren d'acord amb els seus veritables desigs interiors.

NO GUARDAR RESSENTIMENTS
El bisbe Epifani convidà l'abat Hilarió a dinar, a fi d'acomiadar-se'n abans de morir. Quan s'assegueren a taula, el bisbe feu servir un plat de carn. Llavors l'abat Hilarió s'excusà: perdoneu-me, però no he menjat carn des que porto aquest hàbit. Epifani li respongué: Doncs jo no he anat mai a dormir guardant ressentiment contra ningú. Llavors Hilarió feu una "metanoia" (reverència) i digué: la vostra vida és millor que la meva. Perquè és millor menjar carn i beure vi, que menjar la carn dels germans denigrant-los.

DOMINAR LA CÒLERA
Diu l'abat Macari: si tu et desfogues reprenent el teu germà, satisfàs la teva pròpia passió. I tu no pots salvar el teu propïsme endut per una passió.

LA FIDELITAT
L'abat Apol·lò trobà un monjo desesperat perquè, malgrat fer molts anys que estava al monestir, encara sentia temptacions d'anar-se'n. Llavors l'abat Apol·lò, com un metge savi li digué: fill meu, no t'estranyis de tenir aquests pensaments, malgrat la meva edat jo també a vegades ho penso, però després em dic que són menys importants els meus esforços per mantenir-me fidel, que la misericòrdia de Déu que constantment m'aguanta.

Tornar

SOBRE LA REGLA DE SANT BENET

Sembla que Sant Benet va escriure la Regla en diverses etapes de la seva vida, fins que al final hi va posar els darrers capítols plens de seny.

L'actualitat d'aquest document del segle Vè crec que no sols prové de la maduresa del sant, sinò de què, essent un escrit tan antic, l'ordre benedictina sempre l'ha volgut interpretar, sense agafar-lo al peu de la lletra. Mentre hi ha capítols clau per a l'espiritualitat monàstica, n'hi ha molts d'altres que estan completament fora d'us. Per això és recomenable llegir el text acompanyat de glosses que el facin més entenedor.

Deixant de banda aquests capítols avui impracticables, segueix una al·lusió a alguns que són importants:

El capítol 7è, que tracta de la humilitat, una de les grans virtuts monàstiques, és d'aquells que mai passa de moda, potser per la dificultat de fer-ne vida. Crec que posant a la base el viure sota la mirada de Déu, deixa obert el camí perquè tothom el recorri amb LLIBERTAT. La humilitat mai vindrà de comparar-te amb els altres, sinó de veure't als ulls d'Aquell que és més íntim a tu que tu mateix (com diu St. Agustí).

Els capítols 19 i 20 tenen tota la grandesa d'una pregària feta amb sinceritat, davant d'Aquest Déu que sempre ens està mirant. I recomana defugir les moltes paraules, per pregar amb intensitat des del nostre cor.

La pobresa benedictina és radical en el capítol 33. Sant Benet la centra en el compartir comunitari, sense que hi puguin entrar les exigències de capricis personals. Als monjos, diu, no els és lícit de fer el que volen ni en el seu cos. És clar que per això vol que l'abat o l'abadessa, proveeixin de tot el que ells creuen necessari.

Malgrat es podríen comentar molts altres capítols, potser aquests ja fan veure una mica el to de fons de la Regla de Sant Benet. I sobretot queda omès el cap. 72, perquè es pot trobar en els temes anteriors.

Tornar

ELS MONESTIRS BENEDICTINS D'ESPANYA

MONESTIRS FEMENINS
Dir que la vida monàstica benedictina està a les arrels de la història d'Espanya i l'omple de gom a gom, no és cap imprecisió. Mirant una mica la geografia dels nostres monestirs, ho constates aviat.

Als segles VI-VIII ja trobem 4 monestirs de monges: Palacios de Benaver (Burgos) sembla ser el més antic. Després es va fundar el de Leyre (actualment les monges estan a Alzuza, prop de Pamplona), després el de Jaca (llavors a Serós, prop de S. Juan de la Peña), i finalment el d'Oviedo, fundat al 781 pel rei Alfons el Cast.

Als segles IX-XIII es funden 7 monestirs: El de les Puel·les de Barcelona, el de Girona, el de Valfermoso de las monjas, el d'Alba de Tormes, de Lleó, de S. Pedro de Dueñas (prop de Sahagún) i el d'Estella (Navarra), actualment canviat de lloc.

Als segles XV-XVIII hi han 7 nous monestirs: a Conca, Madrid (monestir de St. Plàcid), Toledo, Sahagún, Santiago de Compostela, La Guárdia (ara a Trasmañó), i el que ara està a Sargossa.

Als segles XIX-XX es comencen 8 monestirs més: el de Cuntis (Galícia), el nostre de Sant Benet (provinent de les monges de Sta. Clara i de Mataró), el d'Aranda del Duero, d' El Tiemblo, de Zamora, de Manacor, de la Nativitat (Madrid), i el de Fuensanta (Múrcia).
Els 29 monestirs actuals, tenen un total de 616 monges (any 2.000)

MONESTIRS MASCULINS
El monestir més antic sembla que és el de Samos (Lugo). Després vénen els de Silos (sVIII), Valvanera (Logroño) i Montserrat (1.025).

Les fundacions més recents són: El Paular, Lazcao i Estíbaliz (País Basc), Leyre (ara de monjos) i El Valle de los Caídos.
Els 9 monestirs, amb les seves filials, tenen 90 monjos.

La vida de totes aquestes monges i monjos forçosament té un ressò en la nostra societat, encara que no facin soroll en els mitjans de comunicació. Els que hi vivim, i sense cap mèrit per part nostra, constantment rebem mostres d'estimació, i no sols de part dels qui són més coneguts.

Només una anècdota. Fa poc ens va visitar la mare del noi que a vegades revisava els comptadors d'electricitat. Havia mort d'accident als 25 anys, i com que parlava amb tant d'afecte de les monges (mai se li havia notat res d'especial...), ella va voler conèixer-nos per trobar-hi l'amor del fill desaparegut. Vam compartir el seu dolor, realment sorpreses.

Tornar

ORÍGEN DEL MONAQUISME A CATALUNYA

ELS PRIMERS MONJOS D'OCCIDENT
Ja abans de St. Benet, St. Agustí (a l'Àfrica romana), St. Martí de Tours i St. Cesari d'Arles (a França), i St. Patrici i St. Columbà (a Irlanda) havien començat la vida monàstica a Europa. A la nostra península també hi trobem regles pels "Monachorum" al sIV. El concili de Saragossa (385) i el de Toledo (400) ja parlen de monaquisme. Sembla que a la Catalunya del 385 també ja hi ha arribat.

A CATALUNYA
1- Època visigòtica.
Al 514, quan St. Cesari d'Arles és nomenat vicari apostòlic, als països catalans tenim 4 germans monjos nomenats, també, bisbes: Justinià de València, Elpidi d' Osca, Just d'Urgell, i Nebridi d'Egara- Terrasa. I els monestirs d'Alaò, Gerri de la Sal, St. Sadurní de Tavèrnoles, i St. Cugat del Vallès, ja seguien Regles visigòtiques.

2- Època carolíngia.
Juntament amb el domini carolingi, entrà al nostre país la Regla de St. Benet que havia suplantat, a tot Europa, la de St. Columbà. La Regla benedictina va representar el seny, en contra de les extravagàncies de les Regles orientals, i els rigors de la irlandesa.
L'autoritat deixa de ser arbitrària, com en les regles visigòtiques, obrint-se al diàleg comunitari. De fet a nosaltres ens arriba la reforma de St. Benet d'Aniana (778), que, deixant el tarannà agrícola dels primers monjos benedictins, s'obre a la vida intel·lectual de les ciutats a través del treball dels "Scriptoria".

3- Època comtal.
Aquest fou el segle d'or del benedictinisme a Catalunya (del 890 a finals del sXI). Cuixà és el pol d'atracció del Conflent, Ripoll i St. Joan de les Abadesses són el centre de la repoblació de tot Catalunya (de Ripoll en sortiran: Sta. Maria de Montserrat, St. Maria de Gualter i la transformació de St. Cugat). Al segles X-XI tenim St. Pere de Roda, St. Feliu de Guíxols, Sta. Maria de Serrateix, Sta. Cecília de Montserrat, St. Benet de Bages, St Pau del Camp, St. Pere de les Puel·les, St Daniel de Girona.... etc. etc. Més de 50 abadies i prop d'una 70ena. de priorats.
Per això sembla que no és equivocat parlar dels monestirs com de les nostres ARRELS. (vegeu "El cor de Catalunya" M. Regina Goberna)

Per qui vulgui més informació:
"Temps de Monestirs". Els monestirs catalans entorn l'any mil. Ed. Pòrtic 1999.

Tornar

ELS MONJOS I L'EVANGELI

Encara que St. Benet no cita moltes vegades l'evangeli, és molt clar que l'ensenyament de Jesús està a la base de la seva doctrina.

El "Pròleg" de la Regla, que és una pàgina important, està escrit a l'entorn del final del Sermó de la Muntanya: la vida del monjo/a ha de consistir en "escoltar les paraules de Jesús i complir-les, a fi d'edificar sobre la roca". És per això que St. Benet comença aquest Pròleg amb un "ESCOLTA fill"...
És que el Patriarca dels monjos reconeix que la primera Paraula no és pas nostra, sinó de Déu que no sols ens ha creat, sinó que ens ha cridat al monestir.

De l' escoltar en ve l' OBEIR. I aquesta obediència per St. Benet té un fonament cristològic "qui us escolta a vosaltres m'escolta a Mi", repeteix per dues vegades al capítol 5è.
L'altre, sigui l'abat o l'hoste, o qualsevol germà, és el Crist. Per això recomana al final de la Regla: "que s'obeeixin mútuament amb gust (c72).

I sobretot l' escoltar ha de portar a "l' ESTIMAR Déu amb tot el cor, tota l'ànima, i totes les forces. I a l' estimar els altres com a un mateix". St. Benet detalla aquest estimar en una llarga sèrie d' "Instruments de les bones obres" (c4), on, entre molts d'altres, trobem les obres de misericòrdia de Mt. 25,36 i l'amor als enemics de Lc. 6,27ss. Pels qui a l'hora de practicar aquest "manament més gran" no sàpiguen com començar, aquests consells curts i concrets de St. Benet, poden servir de mirall. Senzill, però exigent.

Finalment, St. Benet fa de la humilitat el cim de la vida monàstica, ja que els seus 12 graons porten a "la veritable caritat que traient fora totes les pors, actua amb la força que li dóna l'estimació al Crist."
Troba el model d'aquest cap 7è en el publicà de l'evangeli, quan Jesús diu que "tot aquell qui s'exalça serà humiliat, i el qui s'humilia serà enaltit".
No sé si fora agosarat afirmar que a l'ideal d'humilitat que St. Benet proposa aquí, només hi ha arribat el Crist. I que si algun monjo/a s'hi ha acostat, ho ha fet gràcies a "Ell que li ha donat la força".

Pels benedictins, doncs, aquest és un programa que, "fent-nos començar avançant una mica cada dia, ens vol arribar a fer córrer A PLE COR, pels camins de l'evangeli" (Prol 49-50).

Tornar

SANTA ESCOLÈSTICA I EL MONAQUISME FEMENÍ

Joan Cassià tenia una germana que dirigia una comunitat de dones a Marsella, al costat del monestir de monjos. Aquesta mena de "monestirs bessons", sortits d'un germà i una germana, es remunta als orígens del cenobitisme (sIII). És el cas de St. Pacomi, St. Agustí, o St. Benet, quan s'aplica a les monges la Regla dels monjos.

Al sV, St. Cesari d'Arle pren la iniciativa d'escriure una Regla especial per a la comunitat de monges que havia fundat la seva germana. D'aquesta "Regla de les verges" (obra que li demanà 20 anys de dedicació), després en feu un breu resum pels monjos.
A la mort del bisbe d'Arle, el monestir que dirigia la seva neboda, que succeí com a abadessa a la germana del sant, tenia 200 monges.

De la vida de Sta. Escolàstica (sVI), germana bessona de St. Benet, se'n sap poca cosa. Estudis recents asseguren que formava part d'un grup de verges que vivien en "cel·les", o en les pròpies cases, una vida semblant a la dels monjos.

L'única font històrica que tenim són els caps. 33 i 34 del 2n Llibre dels Diàlegs de St. Gregori el Gran, Papa i antic monjo benedictí, que escriu 100 anys després dels fets.
Per ell sabem que va ser consagrada a Déu des de la jovenesa. I ens assegura que ella va ser una gran "contemplativa". La seva llibertat interior anava més enllà de qualsevol llei que se li volgués imposar. I el motiu és que "estimava molt", diu el Papa.

Seguint encara la mateixa font, sabem que el dia de la seva mort, el seu germà Benet, veié que "una coloma blanca" pujava cap al cel. D'aquí que la iconografia la pinti amb un colom. St. Benet, llavors, va menar que el cos de la seva germana fos posat al costat de la tomba que tenia preparada per a ell mateix.
Encara avui es venera el lloc on reposen els dos Sants bessons.

Tornar

LA REFORMA MONÀSTICA DELS ss X-XI

Sant Benet d'Aniana (sVIII-IX) fill de Montpellier, es va fer monjo després d'haver servit a la cort de Carlemany.
Home de cultura, i coneixedor de moltes Regles monàstiques que ell mateix recopilà en el "Códex Regularum", enriquí notablement l'ensenyament de St. Benet. Gràcies al zel intel·ligent d'aquest monjo carolingi, la Regla benedictina va esdevenir universal.

Aquesta doble "paternitat" dels dos Benets, ha fet del benedictinisme un dels creadors de l'Europa mitgeval. El monaquisme va experimentar una expansió tan gran, que podem dir que la Regla de St. Benet va formar la majoria dels qui regirien els destins d'aquella Europa.
Al voltant del sX tenim, sobretot, la influència de Cluny, amb 5 Sants abats que se succeiren durant 2 segles. Cluny va arribar a comptar 1450 monestirs sota la seva juridicció.

Al final del sXI St. Bernat fundà l'Orde Cistercenc que es proposava seguir la Regla de St Benet amb una fidelitat nova.
La societat dels inicis del moviment cistercenc era majoritàriament camperola. Una situació semblant a la del sVI, quan St. Benet va escriure la Regla.
Així, mentre Benet d'Aniana va sintonitzar la doctrina del Pare dels monjos, amb l'ambient cultural de les ciutats, St. Bernat la va tornar al món rural d'on havia sortit. Aquest va ser el motiu del gran creixement dels monjos blancs durant els sXII-XIV. Deixant els "scriptoria", els fills de St. Bernat es van dedicar a treballar les terres.

Una reforma, doncs, fruit d'una època i d'una cultura, però que va crear una distinció entre les dues ordes, que potser avui ja no té massa sentit.
Amb tot, es pot dir que la diferència en aquest moment és més formal que real. Ja que, gràcies a Déu, després del Vaticà II, les nostres ordes se senten plenament GERMANES.

Tornar

QUI SÓN ELS PARES DEL DESERT

Entre els molts temes demanats, que estan esperant resposta, hi ha aquest, tan estimat per nosaltres. Parlar dels Pares de Desert és com anar a les arrels més pròximes a l'EVANGELI.

Anomenem Pares del Desert, sobretot, als qui començaren la vida monàstica a l'Egipte entre els anys 350-450, que és l'edat d'or d'aquest moviment.

El fundador fou St. Antoni Abat. Neix al 252, es fa monjo al 271, i mor al 300. d'ell diu el seu biògraf (St. Atanasi), va fer de l'evangeli la seva vida, practicant la justícia, la fortalesa, l'amor als pobres, la mansuetud i l'hospitalitat. Crea un estil de vida on les persones "respiren el Crist".

D'entre els molts apotegmes (anècdotes) que s'expliquen d'ell, n'escullo una. Una vegada hi van anar uns universitaris a preguntar-li quin llibre de la Bíblia considerava més important. Senyalant l'horitzó, amb els braços estesos de llevant fins a ponent, els va respondre: "si no sabeu llegir el llibre de la naturalesa, no sereu capaços d'entendre cap altre llibre". Perquè qui no troba Déu en les coses que Ell ha creat, tampoc el trobarà en la Paraula que d'Ell s'ha escrit.

Els seus seguidors ocuparen tres Deserts de l'Egipte:
El de Nítria (prop del delta del Nil) fundat per l'abbà Ammón. Es diu que després de viure 18 anys amb la seva muller, van decidir abraçar tots dos la vida ascètica. Ella va convertir la seva casa en un Monestir, i ell se'n va anar a Nítria on se li uniren molts altres monjos.

El desert d'Escete, 18 Kms al sud de Nítria, té com a monjo més famós a Macari el gran (390). Malgrat ser un rigorós asceta (fent molts dejunis i penitències), sempre va practicar una gran comprensió envers els altres. Es diu d'ell que una vegada hi va anar un noi amb el desig de unir-se-li, però a l'hora de treballar, el jove va dir que era un escàndol que els monjos treballessin, que lo propi dels monjos era pregar. Macari li va respectar la decisió, però en ser l'hora de dinar va dir que el deixessin pregant. En adonar-se que ja era vespre, el jove va preguntar com és que no l'havien avisat per l'àpat, llavors Macari li va respondre que ell era un monjo massa perfecte per anar a menjar...
Deixebles de Macari són l' abbà Sisoes, l'abbà Moisès, l'abbà Poimén, i molts d'altres.

I el de Les Cel·les o de la Tebaida a 60 Kms d'Escete. El monjo més cèlebre és Evagry. D'ell hem tret una de les millors definicions de la vida Monàstica: "són els qui viuen separats de tothom, però units a TOT".

I el més sorprenent d'aquests homes de Déu és l'esperit amb què apliquen l'evangeli a la vida. Tenen una obertura desconcertant, pròpia d'aquells qui viuen guiats per l'ESPERIT d' AMOR.

Cal distingir entre els "Pares del Desert" (monjos) i els Pares de l'Església (pensadors, sovint bisbes, que van del sIII al XII). També molt estimats per nosaltres.

Tornar

QUÈ SÓN ELS MONESTIRS BENEDICTINS?

El monestir és l'edifici on viuen els monjos/es.
Els monestirs acostumen a tenir un claustre (lloc de silenci), on convergeixen les altres estances: l'església, el refetor (menjador), la cuina i les cel·les (habitacions individuals on fem la "lectio" i dormim).
Pels monestirs també és molt important la biblioteca, per ser un mitjà de formació, i també "la sala capitular" que és el lloc on fem les reunions comunitàries, comentant conjuntament la doctrina dels diferents capítols de la Regla de Sant Benet, que és la nostra norma per a interpretar la vida evangèlica.
Les sales de treball depenen de la feina a què es dedica cada comunitat.

Els monestirs benedictins, doncs, són les cases on vivim els monjos/es que seguim el guiatge de St. Benet. I normalment tots tenen una estructura similar.

Per nosaltres aquestes parets són importants, ja que aquí és el lloc normal on passem tota la vida. Quan ja hi portes molts anys, la seva mateixa estructura ja et disposa, en cadascuna de les estances, pel que hi vas a fer. Tenir un lloc destinat, el teu, sempre el mateix, amb el temps resulta un privilegi.
Sents que allà Déu t'hi espera, i tot et convida a trobar-lo.

Tornar

PER QUÈ ÉS TAN IMPORTANT LA MÚSICA EN LA VOSTRA PREGÀRIA?

El cant, com l'art, la filosofia o la poesia, donen profunditat a la vida. Expressen, d'alguna manera, els sentiments més interiors de l'ànima humana.

La pregària personal, a la cel·la, gairebé sense paraules, acostuma a ser instantània. St. Benet diu que és "breu i pura a no ser que s'allargui per un do especial de l'Esperit Sant". La pregària individual, doncs, acostuma a ser feta de multitud de petits instants, en què et sembla que "toques Déu". Però a l'Ofici Diví, i en comunitat, el cant fa que cada paraula s'allargui i ressoni en el cor amb una vibració especial. St. Agustí demana que fem de la música la nostra vida, tot oferint-nos, nosaltres mateixos, a Déu fets CANT.

Encara que avui s'ha deixat el cant gregorià, tan lligat al llatí, al menys a Catalunya, i concretament a Montserrat, pensem que les músiques en multitud d'ocasions acompanyen admirablement els textos.
Tots els monjos que ens han fet els assaigs de cant, sempre han posat l'accent en posar tot l'ènfasi en el text.

Sempre s'ha dit que "cantar és pregar dues vegades".

Tornar

SEMBLANCES ENSTRE ELS NOSTRES MONESTIRS
I ELS DE L'EDAT MITJANA

L'estructura dels nostres monestirs es diferencia dels de l'Edat Mitjana, principalment, en 2 aspectes: en els segles VI-XII es van imposar els dormitoris comuns i ara els tenim individuals, i llavors acostumaven a tenir escriptoris per a copiar llibres i ara cada comunitat fa el treball més adequat als monjos/es que en formen part.
Entre els monestirs de monges alguns tenen impremtes, o enquadernació, o restauració de pergamins... etc. I el que abans es feia amb plomes, ara s'usen els ordinadors. Fora d'aquests aspectes externs, crec que l'espiritualitat monàstica o litúrgica varia al ritme dels temps. Cosa que vol dir que es pot ser bon monjo/a tan aleshores com ara.
I, a fi de comptes, això és l'important.

Una constant en la tradició monàstica de tots els segles és el valor donat a la cel·la. És famosa la qualificació que en fan els Pares antics "cella dulcescit", la cel·la esdevé dolça.
Per entrar a la cel·la d'una germana tenim el costum de picar a la porta. Això ja et diu que en aquesta petita habitació tu t'hi pots sentir ben lliure. Una qualitat que la fa molt estimable, tan a l'hora de pregar com a la d'organitzar-la.

Us ben asseguro que la cel·la pot arribar a ser un dels llocs més entranyables del monestir.

Tornar

PER QUÈ ELS MONJOS HAN DE VIURE AÏLLATS, QUAN REALMENT ON SE'LS NECESSITA ÉS ALLÀ ON NO SÓN?

A part que tradicionalment els monestirs sovint han escollit llocs retirats per trencar amb les atraccions de la vida fàcil i còmoda a la que tendeix la societat (St. Benet acostuma a escollir muntanyes i St. Bernat valls), la facilitat actual de moviments fa que avui sigui menys important que els monestirs estiguin situats al cor d'una ciutat o en plena naturalesa, en barris pobres o envoltats de zones residencials. L'interessant és que en lloc "d'allunyar-se del món, fugin amb el món", sigui allà on sigui.

Si abans els monestirs rurals acostumaven a estar a les vores dels camins a fi de servir d'albergs o d'hospitals, avui també fora de les ciutats és possible acollir persones necessitades material o espiritualment.

Nosaltres creiem que el món ens necessita també en llocs arrecerats, on respirar la pau necessària per a retrobar-se un mateix davant Déu. D'altra banda cada dia és més fàcil entrar en CAMINS SOLIDARIS amb els menys afavorits. La mateixa informàtica ens ho pot facilitar.

Em permeteu posar un exemple molt lligat al nostre monestir actual?
Molts de vosaltres rebeu per un mitjà o altre els Power Points que fem cada setmana sobre els evangelis dels diumenges. Però el que us pot resultar més sorprenent és saber la divulgació que tenen. Diàriament rebem correus amb agraïments o peticions, per a entrar a les llistes. I no només del nostre país, sinó també d'altres continents, entre la "gent de missa" i també per part de grups força marginals o allunyats.

És només pa material el que el món necessita?

Tornar

COM PREGAR EN UN MÓN INDIFERENT?

És clar que pregar és dialogar amb Déu, i totes les circumstàncies, bones o adverses, ens hi poden ajudar.

També la indiferència del nostre món, per tant, ens pot dur a un acostar-nos a Déu, posant a les seves mans de Pare la superficialitat de tots aquells que Ell estima "amb un amor immens". A part que la indiferència dels altres també pot ser mirada com un estímul per acostar-nos a Déu o a Jesús, tot lloant i agraint el que ha fet per nosaltres, en nom de tants que se n'obliden.

Quan estimes, no sols et dol que els altres no valorin la persona estimada, sinó que encara tens més interès en dir-li, una i mil vegades, la teva predilecció per ella. És que la PREGÀRIA no depèn tant del que diuen o fan els altres, sinó de la capacitat d'amor a Déu que Ell ha posat en el nostre cor, i que nosaltres hem d'anar avivant cada dia. Qui no dedica temps a la pregària, àdhuc quan li sembla que no troba Déu, fàcilment es deixarà endur pel que li pot resultar més "divertit".

Tothom sap l'anècdota que està a l'inici de la conversió de St. Ignasi de Loyola. Diu, ell mateix: "quan llegeixo llibres de cavalleries, de moment m'ho passo molt bé, però després em queda un buit immens. En canvi després de pensar en les coses de Déu sento un goig inexplicable".
Abans de posar-te a pregar és possible que tinguis ganes de fer moltes altres coses aparentment molt més necessàries, però després en sents la insatisfacció. I al contrari, tots sabem el goig intens, i la pau que sentim, després d'haver parlat una estona amb Déu.

Amb tot, val la pena dir-ho, aquesta tan estesa indiferència de tanta gent, pot ser més aparent que real. Sota una capa de "bon viure", s'hi pot amagar un cor ple d'amor desinteressat, que en definitiva ve d' Ell, en siguin conscients o no.

Tornar

LA DIRECCIÓ ESPIRITUAL

Avui més que de "direcció espiritual", parlem d'acompanyament. I no és qüestió només de vocabulari, sinó de diàleg fratern antre persones que cerquen conjuntament la voluntat de Déu.
És que el fonament de l'obediència, passant pels homes/dones que són els seus representants, el tenim en Déu, que és el Senyor de tots.
Això no treu que a nivell comunitari, la decisió final quedi en mans de l'abat/abadessa.

Els monestirs benedictins acostumem a practicar el "guiatge" a través del propi abat/abadessa. I Sant Benet diu que els monjos/es han de trobar gust en què ell/ella els regeixi. Vol dir que entre subordinats i superiors hi ha una relació de cordialitat i confiança. No massa diferent del que en podríem dir "amistat".

És que en el propi monestir, l'abadessa té la mateixa autoritat que té l'abat entre els monjos. Vull dir que els afers de la pròpia casa, tan espirituals com materials, es decideixen a l'interior de la comunitat. No per imposicions de fora. Sense menys valorar els consells que puguin arribar de l'exterior.

El guiatge, doncs, és afer de l'abadessa. Sense excloure que hi hagin germanes de seny, de qui també siguin molt estimades les correccions, o els mots d'encoratjament.

Nosaltres ens inclinem a pensar que l'acompanyament entre persones del mateix sexe, i amb qui comparteixes el dia a dia, és millor que no pas a través de persones més llunyanes que desconeixent el teu propi context fàcilment poden ser enganyades.
O no?

Tornar