diàleg solidari · DIALEG SOLIDARI · diàleg solidari



     FIRMA


   ONG
  properes
 

     WEBS
SOLIDÀRIES


 

 ACTIVITATS

       
    TALLERS
    PERSONA
 
  
    DES DEL
  MO
NESTIR
       cartes
  
MISSIONS

TU PREGUNTES

 

 VISITEU  L'EXPOSICIÓ

TREBALLA PER UN MÓN MÉS SOLIDARI

sense sortir de casa  FIRMA
DONANT LA MÀ ALS GERMANS QUE HO NECESSITEN

     

ENTRA  I  FIRMA  (CLIC)
A més de missatges per firmar hi trobareu
INFORMACIONS  SOLIDÀRIES

AMB ELS INDIGNATS
INICIATIVES PER A MOMENTS DE CRISI

Aquest pps pot resultar especialment suggerent en aquest moment. Tant de bo sortíssim de la crisi amb més recursos per a abastar-nos, fent un món sostenible!  SORTINT DE LA CRISI pps (clic)

Recollida de firmes online: No, als sous desorbitats de les classes polítiques espanyoles. Signa: 
http://www.peticionpublica.es/?pi=P2011N5259

Xerrada de Joan Melé de cara a una nova visió econòmica http://www.youtube.com/watch?v=UK3hC1xxHQM

La idea i els mots finals d' aquest vídeo, són magistrals
http://youtu.be/IF5plFk7Kgs

El ministre del Pakistàn, Sr. Shahbaz Bhatty, ha estat assessinat, tal com ell mateix endevinava, després de diversos intents fallits. Ell va assegurar que, seguint el Crist crucificat, donava la vida pel diàleg entre pobles i religions.
Tant de bo la seva mort, en aquest moment, sigui llavor de VIDA NOVA.
http://www.fides.org/aree/news/newsdet.php?idnews=30812&lan=spa

 

Retorn


ONG properes al Monestir

OBRA d' en GREGOIRE  pps.

VIDEO  (2010) en francés i anglès

Entrevista a TV3  (2011) en  català

La visita d'en Gregoire ens va deixar una forta impressió. Un laic totalment compromès amb 
el seu CONTINENT AFRICÀ. Com ningú, ell coneix els límits i les qualitats dels seus germans de color. I aquí rau el VALOR de la seva tasca humanitària. De les ajudes que rep, no se'n perd ni una engruna en mitjanceríes, o en planificacions inútils, a l'estil de la nostra societat occidental.

FOTOS 


Malalt amb Gregoire  

   Voluntari amb infants  

Any  2011-1012
En Gregoire ha passat per Barcelona, on s'ha passat el magnífic Documentalsobre la seva tasca. Alguns bisbes africans li acaben de regalar terrenys a fi que obri nous centres on seguir recollint els malalts encadenats del carrer. Ell continua demanant ajudes per a poder donar menjar als  milers de malalts dels 15 centres d' acollida que ja ha obert, en diversos països, i a fi d' obrir-ne de nous.

Per a col·laborar el número de compta és: 
2100 4662 81 0200006195

  webs:   www.saintcamille.net    o bé http://cac.drac.com/200802/20080212.html

Correu:   aima@saintcamille.net

 

 

ONG properes al Monestir

"Somriures de Bombai" ed. Plataforma 2008
El viatge que va canviar-me el destí - Jaume Sanllorente

Un LLIBRE que pot canviar el destí
a moltes altres persones


Pel 2009 els nens
han fet dibuixos
que volen ser SOMRIURES
per a nosaltres


 


http://www.sonrisasdebombay.org/home.htm
En aquesta pàgina hi trobareu tota classe d'informació sobre la tasca d' aquesta ONG, i la forma de col·laborar-hi
 

Retorn


TREBALLA PER UN MÓN MÉS SOLIDARI

WEB SOLIDÀRIES

www.caritasbcn.org/CAT
Càritas posa les persones -infants, dones, famílies, gent gran- en el centre de la seva acció, i les atén en les seves situacions i amb les seves necessitats.

www.escolacintra.com
Centre Concertat de secundària obligatòria
del barri del Raval de Barcelona per a prevenir el fracàs escolar

 

www.akan.cat 
Associació de suport i Acollida d' Immigrants
Optem per estar al costat, acompanyar i caminar plegats

http://ermitaenxarxa.blogspot.com/2008/01/el-xiprer-10-anys-dacolliment.html
Una enciclopèdia definiria el Xiprer com un menjador social de Càritas, però possiblement si ho preguntéssim a qualsevol dels immigrants que hi van a dinar, o els treballadors socials, o el voluntaris, etc. tots ens dirien
que és molt més.
 


EL XIPRER

www.fespinal.com 
Cristianisme i Justícia SJ


www.mansunides.org

 REGALS  SOLIDARIS 
Una forma solidària de demostrar el vostre compromís amb la responsabilitat social és comprant productes solidaris 

www.intermonoxfam.org

Drapaires d’Emaús (Sabadell)

Productes revaloritzats (llibres, roba, electrodomèstics, mobles, música, etc.).
Visita la seva botiga!
·
Web · emaus@emaus.es
 

CIPO (Sabadell) 

Material d’oficina i escolar. Regal corporatiu. · Web · cipo@ciposccl.com

 

Fundació Logística Justa (Barcelona) 

Marroquineria, complement moda, complement llar, tèxtil, alimentació.

Productes personalitzables · Web · logisticajusta@logisticajusta.org

 

ONG Romaní (Sabadell) 

Productes alimentaris ecològics. Productes cosmètics ecològics i  solidaris (sabons,...).

 · Web · info@cuinaromani.com

 

Shalom (Lleida) 

Especialistes en embalatges de fusta i altres serveis per a l'empresa. · Web

· shalom@paeria.es

 

Xalest (Sabadell) 

Cartells, reclams i regal corporatiu (mocadors, bolis, tasses, roba llit, camisetes, pijames, llibretes, carpetes,...) amb o sense personalització
·
Info entitat

· xalest@teleline.es
 

L'ACAT-Catalunya

CARTA CONTRA LA TORTURA (CLIC)

L’ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura) i Justícia i Pau, de Barcelona, farem arribar la carta que us adjuntem a la jerarquia catòlica i als responsables d’altres esglésies cristianes, amb motiu del Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura.

Voldríem que aquesta carta anés firmada pel més gran nombre possible d’entitats d’arrel cristiana de Catalunya (de l’Estat espanyol)

És per aquest motiu que pensem en vosaltres,  atesos els objectius de la vostra entitat. Si voleu adherir-vos-hi,  reenvieu-nos aquest missatge, posant el nom exacte de la vostra entitat, associació, parròquia, monestir, comunitat..., com més aviat millor, en tot cas abans del 15 de juny.

Un cop enviada la carta, us farem arribar la llista de les organitzacions que li han donat suport.

Moltes gràcies

Persona de contacte.

Montserrat Munté, secretària de l’ ACAT/Catalunya

muntematas@telefonica.net

ACAT (Acció dels cristians per l'Abolició de la Tortura)
Anglí 55 - 08017 Barcelona
Tel.: 93 203 89 15 / Fax.: 93 203 48 30

acat@pangea.org
      

  Retorn
 


ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS

Casa d’Espiritualitat del Miracle (Solsonès)www.santuarielmiracle.com
 organitza:

17-23 d’agost             Temps per a Déu: exercicis/lectio divina.
L’església que no vol evangelitzar: lectures del llibre de Jonàs
P. Ramon Ribera, monjo
Comença a les 7 de la tarda, i acaba després de dinar.

 28-30 d’agost            Les Estacions. La estiu
Per respirar l’alè de la creació seguint els cicles de les quatre estacions a través de la interiorització i la pregària, del cinema i la música, de caminar i de la cuina…

El cicle sencer (òptim) consta de quatre caps de setmana; aquest és lògicament (recollir el fruit) el darrer del cicle.
Comença a la tarda del dia 28 d’agost, i acaba al captard del dia 30. 

4-6 de setembre         Pregar amb l’Església d’Orient
La pregària que neix de la litúrgia (bizantino-eslava catòlica): la pregària del cor, la pregària del pelegrí, les icones, la música litúrgica, i la litúrgia mateixa…
Comença el capvespre del dia 4 de setembre, i acaba al captard del 6.

25-27 de setembre     Vorejant l’ànima humana (Bíblia i Psicologia)
Taller d’aprofundiment del món dels somnis i al seu sentit com a eina de creixement personal, per aquells que en vulguin saber més.         
PP. Antoni Pou i Ramon Ribera, monjos
Comença el capvespre del dia 25, i acaba el 27 després de dinar. 

3-4 d’octubre              Per començar el curs, al fil de l’evangeli de sant Marc (recés – taller de lectura de textos de l’evangeli)  
Comença a les 11 del matí del dia 3, i acaba després de dinar de l’endemà. 

Informació i inscripcions: 973 48 00 02 / casespi@santuarielmiracle.com /

Tota la informació sobre els propers cursos a la Casa d’Espiritualitat del Miracle la podeu trobar a www.santuarielmiracle.com

 

ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS

www.taize.fr

Passar una setmana a Taizé et pot canviar la vida
La nova trobada europea de joves serà a Poznan, Polònia,
del 29 de desembre al 2 de gener del 2010

 

ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS

El monestir d' Enzo Bianchi (Itàlia) ofereix moltes Activitats, Conferències,
i Trobades.


www.monasterodibose.it

 

 

ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS · ACTIVITATS

www.chemin-neuf.org/hautecombe


El Monestir de Hautecombe (França) a més
de moltes activitats, té un paissatge magnífic

 
19-20 setembre 2009: "JORNADES EUROPEES DE PATRIMONI"
25 setembre a 4 octubre: Concerts "LES NITS ROMÀNTIQUES"

 

Retorn


TALLERS PERSONA · TALLERS PERSONA · TALLERS PERSONA

¿És la llibertat personal – tal com afirma l’ideal modern - la que confereix a cadascú de nosaltres la seva dignitat individual inalienable, o bé cal reconèixer - amb els postmoderns de la mort del subjecte o amb els entusiastes dels restauracionismes religiosos del color que sigui - que la flamant llibertat moderna era tan sols una vana, buida, inútil i probablement fins i tot perniciosa il·lusió? En aquest curs aprofundirem aquesta qüestió a partir de la noció de persona que la teologia trinitària ha anat desenvolupant al llarg dels segles. Lluny de desestimar la llibertat personal com a il·lusió vana, els teòlegs trinitaris es veuen enfrontats inevitablement a ella una i altra vegada, i l’acaben reconeixent com a inseparable de la capacitat d’estimar i, juntament amb ella, com a constitutiva del nostre ser imatge de Déu.

Curs sobre la TRINITAT 
(2011-2012)

Teresa Forcades

 

DATES: dissabtes
15.octubre,  19.novembre,  17.desembre,   21.gener,   18.febrer,   7.març,   21.abril,   19.maig,   16.juny de 2011-12

LLOC: Monestir de St. Benet de Montserrat
www.benedictinescat.com/montserrat      telf. 93- 835 0078

HORARI: 10:00 – 1:00 matí.
La darrera hora és de treball personal

MATRÍCULA: 350 euros (es pot demanar beca)

‘LA TRINITAT COM A FONAMENT I INTERLOCUTORA DE LA LLIBERTAT HUMANA’

a càrrec de Teresa Forcades i Vila

Per completar la inscripció cal escriure a teresa@benedictinescat.com
L’import de la matrícula el podeu ingressar en aquest número de compte del Triodos Bank:

Benedictines Monestir de Sant Benet
1491-0001-26-2005141326

Cal indicar que és pel CURS TRINITAT i afegir EL NOM DE LA PERSONA O PERSONES que es matriculen al curs

Rebreu confirmació de la plaça per correu electrònic.

E.F.T
Tècnica d' alliberament emocional

Gna. Teresa Forcades i Vila


OFEREIX UN TALLER :
per resoldre tensions físiques i psíquiques de curta i de llarga durada.
L’EFT té un component MECÀNIC fix i un component VERBAL que cal adaptar a cada persona.
Treballarem en grup la part mecànica (percussió amb els dits a determinats punts d’acupuntura) i demanarem VOLUNTARIS per exemplificar amb casos concrets la part verbal (com donar nom als problemes i com identificar-ne l’arrel).
És molt possible que aquest taller t’ajudi a millorar o a resoldre qüestions pendents des de fa anys.
A la WEB
www.emofree.com pots trobar informació detallada sobre l’EFT i baixar-te gratuïtament el MANUAL EFT complert en anglès o en castellà.

PER INSCRIURE’T, VINE PREPARAT/A  
PER DEIXAR-TE SORPRENDRE!

DATES  i  LLOC  a concretar
MATRÍCULA: 150 euros per persona

Escriu-nos si tens dificultats econòmiques;
no deixis de venir per aquest motiu
teresa@benedictinescat.com
Teresa FORCADES i VILA, metgessa, doctora en salut pública

 

TALLERS PERSONA · TALLERS PERSONA · TALLERS PERSONA

FOCUSING
Escoltant el cos i donant nom

Gna. Maria del Mar Albajar

 

Escolta el cos... 

              ...i deixa’t sorprendre 

Vols millorar la relació que tens amb tu mateix/a i amb els altres?
Has fet teràpies i encara no estàs content/a amb tu mateix/a?  
Hi ha bloquejos a la teva vida que no saps com afrontar?
 

El focusing és una eina que ens ajuda a accedir a la nostra  informació corporal obrint nous espais i mostrant-nos la nostra direcció vital única i personal. 

Més informació a les web: www.focusing.org i www.focusing.es. 

“...Al principi, la sensació, difusa, sembla opaca.  Tot i que està aquí concretament, no sembla gran cosa. Amb certes pautes que es poden aprendre, la sensació s’obre i sents la mateixa situació de manera nova.   Descobreixes noves possibilitats per a un pensament fresc i l’acció neix més enllà de les alternatives conegudes.  Tota l’escena canvia.  Un nou territori de relacions i possibilitats apareix... “ E.Gendlin.                

Taller d’Introducció al Focusing

M.del Mar Albajar i Viñas, mestra de focusing pel Focusing Institute of New York

Dates: del 15 d’abril 18h. al 16 d’abril a les 19h.
Preu
: 130€ + 34€ pensió completa
Lloc
: Hostatgeria del Monestir de Sant Benet de Montserrat
Inscripcions i més informació: msantbenet@gmail.com
 

Retorn
 


CAMINA  I  CONTEMPLA

 

DES DEL MONESTIR · DES DEL MONESTIR

CAMINADES
CONTEMPLATIVES

Power Point
(clic)

  
2008 - 2009

Quan es fa clar, i s’anuncia el nou dia,

beneït siguis, Déu creador, que fas germinar la vida

A migdia, quan canta el sol perquè floreixi la terra,

beneït siguis, Pare de Jesucrist,
que esberles la pedra perquè hi neixi més vida!

I quan cau la tarda sobre l’infinit dels nostres camins,

beneït siguis, Déu amagat, per Jesús, el teu Fill, que torna al teu costat!

És una nova iniciativa que des del Monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat, et convida a compartir el pas de cada dia. Una vegada al mes t’oferim la possibilitat de caminar i pregar; de donar gràcies o simplement contemplar. De fer camí amb el pes del dolor que potser ens afeixuga, o amb l’alegria al cor que també sovint es deixa sentir.
Si ets dels que t' agrada caminar, i en el camí trobar-se amb Aquell que ens ha precedit i ens espera en cada ruta,
VINE!!
Per a més informació:
MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT
08199 – MONTSERRAT
cgomez37@gmail.com
Telf. 938350078 i 972201241
  (Gna.Conxita)

 

DES DEL MONESTIR · DES DEL MONESTIR

I després del camí de Sant Jaume QUÈ?

Has fet el camí de St. Jaume? Creus que el camí continua, fins i tot després d' arribar a casa? Et convidem ara a
EL CAMÍ DEL NOU PAS

Per a més informació
: postsantjaume@ya.com

 

 

DES DEL MONESTIR · DES DEL MONESTIR

 

EN AQUEST BLOG TROBAREU INFORMACIONS I ENLLAÇOS AMB EL MONESTIR

 


http://hostatgeriasantbenet.blogspot.com/
 

 

 

DES DEL MONESTIR · DES DEL MONESTIR

Està a punt de
sortir el

Nº 10
de la nostra
revista:

"Des de
Sant Benet"

Per a més informació:
santbenet@gmail.com


Retorn

 


 

CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES

Carta des de NÍGER d'un missioner de la Societat de Missioners d'Àfrica
 dits Pares Blancs -  gener 2012

FINESTRÓ NIGERÍ

Fa temps que no us escric. Penso, a vegades, que ja no tinc gaire res per dir o que és poc interessant. De la crisi ja en tenim les orelles ben embussades i el cor se’ns en ha empedreït. Sort que no desconnectem mai el record i l’amistat. A mi, la rauxa m’escalfa la sang d’entrada, el seny la tempera després i ambdós s’acorden tot seguit per fer parlar el cor. Som hi, doncs.

Segur que tenim inseguretat per temps:

“Vés molt en compte i sigues prudent.” Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi fa cosa d’un mes. Fins aquell dia ningú no m’havia dit ni piu. Que m’ho facin saber ara no m’estranya gens ni mica. Hi ha hagut segrestaments a l’altra banda de la frontera, al Mali, no massa lluny d’aquesta localitat. Fa un any i escaix que varen emportar-se dos joves francesos d’un bar de Niamey; la persecució dels terroristes va ser fulminant però va acabar malament amb morts per tots costats. Justament, el comandant que em feia aquesta advertència en va resultar ferit greu i s’entén que no tingui cap més ganes de córrer darrere els malfactors. Tillaberi és la capital d’una important i vasta regió, a 115 km de Niamey, considerada límit en cosa de seguretat territorial. Sóc pràcticament l’únic europeu que hi resideix els caps de setmana al servei de la petita comunitat cristiana i de qui sigui; per ara i tant, m’hi passejo i visito la gent sense cap mena d’inquietud.

D’ençà que hi ha hagut les revoltes en els països àrabs, a Líbia en particular, molts combatents han fugit emportant-se armes de tot tipus creant una més greu inseguretat en tota la banda sahaliana que cobreix varis països. La immensa part de desert del Níger esdevé terra de ningú o, si voleu, terra de tothom que hi descobreix una bona jaça, un refugi. Els islamistes de AQMI (Alquaida en el Maghreb Islàmic), altres faccions terroristes i el bandalisme, s’han folrat d’armes i municions. Per altra part, provinent del sud, de la veïna Nigèria, hi ha la secta musulmana anomenada Boko Haram que actua amb una extremada violència contra tota mena de presència sociocultural occidental; s’autoanomenen “talibans nigerians”. Aquests països ja tenien prou feina a lluitar contra la fam i la pròpia corrupció, ara esdevindrà encara més difícil posar-se dempeus i vetllar per aconseguir un mínim de seguretat sobirana.

Complir 70 anys sense pastís ni bufar espelmes:

Els vaig complir el mes de juny passat sense rebombori ni esclat, com m’agrada. Però el número 7 porta plenitud i se’l veu més cofoi, més ben arrodonit en els 70 anys de vida; em va fer agafar embranzida per passar tres o quatres mesos treballant com un ximplet en la traducció i revisió d’uns quants guies didàctics en tres llengües. També em vaig afanyar a acabar la nova traducció del leccionari en Zarma. Tot plegat, un pilonàs d’hores d’ordenador i de coordinació del treball que realitzava una dotzena de col·laboradors.

És prou conegut l’adagi que diu: “De gent indispensable els cementiris en són plens.” En certa mesura jo me’n considero un d’ells. No en faig cap motiu de vanagloria, només assumeixo que m’ha tocat viure-ho així. Un fil conductor d’aprenentatges i de pràctiques acaba fent-te especialista d’alguna cosa. I ja hi som. La necessitat d’un servei, la disponibilitat del que el fa i, diguem-ho tot, una certa dèria per aconseguir resultats, et porten viu cap al cementiri dels indispensables. És cert també que amb el mateix salva conducte d’indispensable, conscient de que cal preparar l’esdevenidor, vaig burxant a tort i a dret per trobar relleus, gent disposada a fer aquesta feina. Lo fotut és que si no se’n té la ceba, és massa feixuc passar hores i més hores remugant conceptes, mirant de inculturar-los bo i trobant-ne la traducció adequada.

Però no exagerem, tampoc cal ser res de l’altre món. Si gosava penjar-me discretament una medalleta, seria just la de la tenacitat. Ara bé, mirant a l’entorn o una mica més enllà, hi descobreixo, sobretot en el món femení, moltes persones generoses a vessar, d’una exquisida discreció, que fan un treball realment “indispensable” durant tota la seva vida; són senzillament irreemplaçables com ho han sigut les nostres mares. Això em consola a bastament. No surten ni en els diaris ni s’emmirallen en el Facebook però es guanyen a pols el seu saber ser i fer únic, “indispensable”. I si massa m’apureu, tindria ganes de ficar-nos tots en un mateix sac: sempre serem indispensables per a estimar de debò; ningú altre ho farà en lloc nostre i, al final, l’estimar encara ens restarà com un deute.

Aquesta santa mare Església que ens fa patir:

Fa molt temps que ho vèiem a venir. Ara ja ens ha arribat la grossa onada de restauració, amb un reguitzell de frenades a l’obertura de visió del Concili Vaticà II. Sembla, a més, que s’hagi programat un enterrament progressiu del seu esperit i de la dinàmica evangèlica que potencia ser sal i llevat en el món. Ja no es tracta d’evolucionar i créixer en espiral ascendent. Més aviat reculem amb una involució reductiva entorn de la pròpia comunitat, del nou moviment conservador, del cercle d’activitats parroquials. El criteri consensuat és “sentir-se segur en la fe”, seguir les bones roderes. Per això cal el clima que proporciona l’exercici del “ministeri apostòlic” sense cap contaminació de laïcisme. Hi ha també els signes exteriors inconfusibles: el retorn a la vestimenta anacrònica del clero i dels religiosos, l’abillament litúrgic fastuós i ranci a la vegada. Què s’ha de dir de l’aferrament al ritualisme encarcarat i de la reintroducció del llatí? Déu meu, on anirem a parar? No s’explica gaire bé si no és per un afany de mimetisme del que impera en el Vaticà, per seguir la moda retro o fer mèrits. Per altra banda, tinc la impressió que, en el fons, hi ha un desig de mantenir ben agafades les regnes del món religiós, les del poder “sagrat” que la religió confereix als seus ministres.

I prou, que ja és massa. Deixo aquesta llastimosa lletania. Tinc només por que, un dia o altre, ens acorralin cap a una zona perillosa que en podríem dir de “desobediència eclesiàstica” que no voldria dir “eclesial” ni, encara menys, rebuig de l’Església. ¿Qui no estima la seva mare malgrat la pila de defectes que pugui tenir? Tampoc renunciem doncs a aquesta evidència tractant-se de l’Església. Cal però que deixi de monopolitzar la Veritat i que aculli totes les altres parts de veritat repartides arreu. Mai ha servit, d’ençà de Jesús, de posar-se d’esquena al món dient que és substancialment dolent i pervers. O bé, ¿el pla de salvació universal s’ha encongit tant que deixaria fora tres quartes parts de la humanitat?

Alguna vegada m’han fet passar per ser un eixelebrat amb reminiscències del maig del 68 francès. És gat per llebre. No té res a veure amb els qui ens varen ordenar i vàrem néixer com a capellans el 65 a redós del Concili, quan sortien els primers documents alliberadors i poc després se’n feia la clausura. A la revolució del 68, ja érem ben desmamats i acampats. Deu ser doncs aquesta arrencada inicial la que ara ens fa fer posar les mans al cap bo i demanant-nos on anirem a parar. Per tant, és un crit d’alerta que no ens hauria de desencisar ni fer baixar els braços. La vocació de deixebles de Jesús, de servidors del Regne de Déu en comunió amb la santa mare Església, ens ofereix sempre la màxima garantia de mai treballar en va.

Bon any nou, pau de debò i energia interior renovada per a tothom!

Niamey, a primers de gener de 2012 

Josep Frigola

 

CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES

Carta d' un Bisbe espanyol que està a la República Centreafricana 2011

El 15 de marzo pasado los rebeldes sanguinarios de la LRA (unos paramilitares que vienen de Uganda y se hacen llamar Ejercito de Resistencia del Señor), atacaron un pueblo llamado Nzacko (diócesis de Bangassou en Centroáfrica). Llegaron un domingo por la tarde, cuando la mayor parte de los soldados de la guarnición jugaban al fútbol y los cosieron todos a balazos. La población se desperdigó alocadamente y los rebeldes tuvieron tiempo de robar casa por casa, de mirar debajo de los catres para ver si había alguna chica escondida y aprovechar la coyuntura, amontonar lo robado en el centro del mercado y hacer una cordada con chicos y chicas (algunas que acababan de violar), ponerles 30-40 kilos en la cabeza y llevárselos a sus campamentos de la selva, a unos 10 días de marcha. Eran 56 jóvenes, algunas embarazadas y dejaban 56 familias angustiadas por su suerte. Como obispo de esta diócesis, grité contando esta fechoría en la radio, en periódicos, en encuentros… (Todos dicen: ¡¡¡oh!!!, ¡¡¡qué barbaridad!!! Pero todo sigue igual. Vivimos caminando sobre una cuchilla de afeitar y muchos golpes bajos de la economía mundial, como el control del coltán (colombio-titanio) para fabricar nuevas marcas de móviles o de ordenadores, rebotan en el cuerpo inerte de la población de Bangassou y del norte del Congo. Esta parece un macabro sparring sobre el que las compañías de telefonía hacen rebotar los puñetazos de la agresividad del mercado o las dentelladas de sus trajeados “tiburones”). La mayoría de aquellos jóvenes volvieron 20 días después, destrozados, algunos con hernia discal. Unos 15 niños de 11-13 años, aun no volvieron y sus familias  temen que no vuelvan nunca más. Lo que acabo de contar ya lo he denunciado otras veces y es la misma nefasta canción archi-repetida desde hace 6 años.

 Lo nuevo es que ese día, Karine, aprovechando la confusión de los kalasnikoff y la refriega generalizada, se escapó de las manos de estos indeseables. Llevaba 9 meses con ellos en la selva desde que la raptaron en su pueblo natal. La apartaron violentamente de sus 3 hijos y de su madre y, a sus 23 años, se la fueron rifando 150 rebeldes en la selva entre labores de aseo, culinarias, de transporte u otras. Pero ese 15M  fue su gran día. Huyó a la misión católica y los padres centroafricanos la condujeron a una plantación para ponerla salvo. Al día siguiente la llevaron 80 km abajo donde una franciscana guatemalteca me la trajo a Bangassou, otros 120 km más al sur. Cuando vi a Karine delgada como un alfiler, cuando sus ojos huían de los míos y la respuesta a mis preguntas eran sólo murmullos, supe que había un problema. Más que un problema, había muchos problemas y aquella pobre chica parecía zombi. Después de lavarse varias veces con jabón perfumado, inútil esfuerzo de quitarse de encima toda la vergüenza y la rabia acumulada, Karine seguía en estado de shock. Me enteré de que sus hijos y su madre, después de su rapto, se habían desplazado a 25 km de Bangassou y me ofrecí a devolverla a los suyos. Me dijeron que en su pueblo todos creían que estaba muerta, pero no había tiempo de mandar una avanzadilla con la noticia de su vuelta a la vida y la monté en el asiento de atrás del coche. Conforme íbamos llegando y unos pocos habían comenzado a reconocerla, Karine, hierática y asustada, no movía un músculo. Al pararnos  al lado de la veranda de sus abuelos, alguien le dio un bebé por la ventanilla, pero ella seguía K.O. El coche ya estaba parado pero ella no se movía. Tuve que salir yo mismo y abrir su puerta, y conminarla con una cierta dureza en la voz: “Karine, sal fuera”. La multitud ya se había juntado y, al reconocerla, gritaban, rezaban, lloraban, se ponían de rodillas o cantaban cantos de Iglesia de diferentes confesiones. Karina salió del coche y se dejó tocar por los suyos que la acariciaban, la sobaban, la bendecían o la simplemente la miraban con los ojos como platos. Ella, de pié, mirando al suelo, lloraba y temblaba. Tardó 20 minutos en reaccionar y ofrecer su primera sonrisa. Una sonrisa de resurrección. Pensé que el coche había sido como su ataúd de muerta, que esos 20 minutos fueron como un parto y ahora, finalmente, sonreía. Es decir, resucitaba a la vida.

La mitad de la población de mi diócesis vive desde hace años escondida en campos de refugiados. En unos hay 4.000, en otros son gente huida del Congo, 3.500, en otros unos centenares.  Pero todos perdieron sus campos, sus cosechas y graneros, sus casas y sus espacios sagrados, las cosas que no pudieron transportar y todas sus esperanzas. Sobre ellos han caído desde hace meses, como moscas sobre una llaga, ONGs de todo tipo y condición, de nombres difíciles de pronunciar (alguna tiene nombre de un famoso mago), otras son conocidas y lo hacen medianamente bien. Pero muchas de ellas están formadas de personas interesadas que llegan en avión por cuestiones de seguridad y ofrecen sus productos e intuiciones durante unos días, escriben sapientes informes sobre las condiciones de vida en África en general (1º capítulo) y en los campos de refugiados en particular (2º capítulo) para concluir que sus  fuentes de alimentación (organismos internacionales de todo tipo, organismos humanitarios, filántropos y afiliados) tienen que seguir dando plata porque las letrinas hay que ponerlas un metro más allá o las azadillas no han sido suficientes.

Los padres y las hermanas de la misión, que están allí desde hace años, día a día, aguantando el chaparrón de la mañana  a la noche, se preguntan si no es una contradicción que lo que costaron las azadillas sea apenas, una cincuentésima parte de lo que costó fletar un avión ida y vuelta para llevar y traer a los especialistas de lo humanitario dos veces por semana, sus  salados “per diem” (dietas), sus cursos de preparación intensiva y sus flamantes ordenadores para escribir sus puntuales informes, exactos en puntos y comas, parágrafos y firmas, en cuatro ejemplares. Todos se mueven con escolta militar pagada a precio de oro y todos piden pasar la noche en la misión donde haya agua “muy fría” y electricidad para encender los ordenadores. Un día, pidieron hospedaje 4 especialistas enviados por la  Embajada americana. Cuando terminaron su trabajo, viendo que tenían la tarde libre antes de coger la avioneta que los llevaría de vuelta a Bangui y a Washington, les propusimos de visitar el centro de enfermos terminales de sida y el  nuevo quirófano. Muy educadamente nos dijeron que les habían pagado solo para ver letrinas, no quirófanos.

Aunque muchos vendrán de buena fe e intentan hacerlo lo mejor que saben, acabamos preguntándonos quién está mejorando su calidad de vida: los miembros de la ONG aparecida de buenas a primeras o la gente de los campos de refugiados que tienen que aguantar una lección magistral sobre el uso y el abuso de las letrinas a cambio de azadas y azadillas que reparten después de la lección. Hay algunas que dan signos de seriedad y sentido común. La mayoría, sin embargo, parece ser gente que quieren ver en directo lo que ayer vieron por televisión. Entre tanto la población local, paupérrima, la que ha acogido los refugiados sin pedirles visado ni papeles, ahora tiene que negociar con estos inmigrantes una gallina por una azadilla o les cambian un lebrillo por una manta made in HCR (Alto Comisariado para los refugiados) o un cubo de cacahuetes  a cambio de una mosquitera “impregnada”. Las ONGs crean los status. En el último escalón esta la población local y el farolillo rojo son los campesinos que no pueden salir a cultivar sus tierras a causa de la presencia de la LRA pero para las ONGs no cuentan para nada.

Algunos escalones más arriba: los refugiados, enseguida después las misiones y al final de la escalera, kilómetros más arriba, los especialistas de cuestiones humanitarias, algún embajador que se deja caer por allí o algún majadero despistado, director general de algo.

¡Así es la vida! ¡Así la hemos hecho entre todos!

           Juan José Aguirre, Obispo de Bangassou (República Centroafricana)

Per a ajudar: www.fundacionbangassou.com

Carta de NADAL 2011

A PESAR DE TODO ES NAVIDAD 

Son las 5 de la mañana en Zemio, una de las 11 misiones de la diócesis de Bangassou (Centroáfrica). El gu-gú de madera toca diana y su repiqueteo de tronco hueco a dos tonos llama a la comunidad de la pequeña iglesita del pueblo. Hoy es el día de Navidad, una Navidad ambivalente: Navidad de cal y Navidad de arena. Llevo 10 días recorriendo algunas de las 300 pequeñas comunidades que tiene la diócesis animándolas a vivir las fiestas con alegría a pesar de las amarguras de la vida. Esta diócesis de 125.000 Km2 es muy pobre (Centroáfrica es el 2º país por la cola de las naciones en el ranking del IDH de Naciones Unidas), aislada del resto del país por pistas de selva sin asfaltar, a veces impracticables. La esperanza de vida al nacer en Centroáfrica es de apenas 40 años. Toda esta zona es un inmenso campo de refugiados y desplazados. Me he movido por pistas por la selva, entre 250-300 Km, acompañado por una representación de la parroquia, sin escolta militar, a pesar de que los ataques de la LRA son frecuentes. Éramos 4 animadores en  esta visita de evangelización. Si nos meten como defensa, como quieren las autoridades, dos militares armados de kalasnikoff y una ristra de balas en las cartucheras, la magia de la proclamación del mensaje de la paz de Dios se rompe como un cristal antes de abrir nuestra boca.

 

Llevo 10 días en la zona de Zemio leyendo en las capillas de paja y barro el Evangelio, charlando, rezando y haciendo una lista de razones para la esperanza. Les digo que el milagro de Navidad es precisamente el de un Niño que saldrá victorioso a pesar de nacer en un olvidado portal de Belén. Ese niño debe llenar nuestra vida de alegría. Pero la gente mira al suelo y me dice que ponga los pies en la tierra y que el frío y la inseguridad del portal de Belén son a su vez el símbolo de las palizas impresionantes que lleva recibiendo este pueblo zande desde hace 5 años. Su reacción es  una cruda bofetada de realidad. La verdad es que más de la mitad de la diócesis, justamente Zemio está en el centro, está “ocupada”. Los rebeldes de la LRA nos han invadido, han robado y sembrado la desolación y el miedo, han matado, violado y raptado jóvenes por centenares, y nos han hecho la vida casi imposible.

Es tremendamente agridulce hablar  aquí de navidades. Todo el camino está jalonado de casas de fortuna, techos de paja, lonas de plástico duro con el logotipo del Alto Comisariado para los refugiados (HCR), abrevaderos y toldos azules para los desplazados a causa de la inseguridad de la región. Aquí Jesús en la cuna aparece ya crucificado. Es la cara y la cruz de nuestra presencia aquí. Gozo y miseria agarrados de la mano. Jesús de Navidad en todo su esplendor pero recostado sobre pajas nauseabundas. Jesús en el portal de Zemio, ciudad sitiada por la guerrilla, transida por el miedo y el recuerdo de sus niños todavía rehenes en la  selva. Intentamos dar razones de vida a gente que acaban de tener experiencias de muerte. Es Navidad, pero el campo de refugiados sigue tal cual. El catequista Pascal, hombre de Dios desde hace 30 años, me contaba ayer como un mísero soldado violaba a su mujer Angelina hace apenas unas semanas, a primeros de Noviembre. Ella, su mujer de toda la vida, me vino a saludar con una sonrisa en los labios. Pienso que aquí en África las mujeres tienen agallas para afrontar con aplomo las experiencias más trágicas.

Ayer noche tuvimos en un pueblo la Misa de Nochebuena. Lo de Nochebuena es un decir pues empezamos al atardecer, aún con luz, para que la gente pudiera recogerse o pasar la noche escondida en la selva antes del obligatorio toque de queda. En la Iglesia no cabía un alfiler. El Gloria de los ángeles estalló con alegría entre tambores y xilófonos de madera, una alegría sin embargo impregnada de tristeza, mirando de reojo la oscura selva habitada de sombras. Ese gloria fue la mejor alegría que pudimos ponerle a esa Misa de parroquianos flotantes. Vinieron algunos de los 4.500 refugiados congoleños que han pasado la frontera para huir de la LRA, también ellos condenados a salvar el pellejo como pueden. Los cantos, el ritmo, la danza meditativa, la oración bulliciosa y las numerosas comuniones son el eco de la gran fe y paciencia de este pueblo.

Hace tan solo dos meses que Zemio fue atacada por la LRA. Ese día este pueblo se convirtió  en la antesala de la brutalidad y el desquiciamiento. Los rebeldes de la LRA (“ejército de resistencia del Señor”) que, como ya saben los lectores de Mundo Negro, ni son un ejército, ni resisten a nada más que a su chiflada andadura, ni son del Señor porque son simplemente unos vándalos asesinos que pisotean a esta pobre gente en la más completa impunidad. Es un grupo de chiflados que huyen por la selva del Congo, Centroáfrica y Sudán  desde primeros de siglo. Entraron en un barrio de Zemio cogiendo a los gendarmes por sorpresa mientras se lavaban detrás de sus casas. Desnudos. Cuando éstos, entre los ramajes, vieron llegar a media tarde tres docenas de exaltados armados hasta los dientes,  acicalados con gri-gris mágicos “ahuyenta-balas” y  gritando a todo pulmón, no se atrevieron a salir de las letrinas. La LRA arrasó ese barrio como una apisonadora machaca la hierba del camino. Luego se llevaron a la fuerza un grupo de jóvenes para hacer de porteadores y, de paso, abusaron de Angelina y de otras más…

Pero en esta mañana de Navidad, después de una Misa coral súper cantada, todos quieren torcer el destino con gestos de amor.  Los 2 sacerdotes centroafricanos invitan a la gente a seguir la fiesta fuera de la Iglesia. Es cuando una larga y heterogénea fila  de pobres es llevada lentamente hacia el lugar en donde la comunidad de la parroquia de Zemio ha preparado para ellos la comida de Navidad. Las 3 religiosas franciscanas de América latina están también en primera fila. La fe se concretiza en ágape. Se han cotizado, han comprado carne de mono y antílope, han preparado un sencillo menú del día y van a vivir su fe dando de comer a los que menos suerte han tenido en la vida. Hemos llegado a un nivel de pobreza nunca conocido antes. La presencia de numerosos organismos humanitarios no ha conseguido parar el efecto dominó que la crisis económica mundial provoca en África. Además, nos parece, que muchos de estos organismos vienen  a servirse antes que a servir. Para más de uno la LRA es un business. La pobreza afecta a la mayoría de los 3’7 millones de habitantes del país, desigualmente repartidos en un territorio de 623.000 Km2. En la fila india hay mendigos, desfigurados por la lepra, desahuciados en el corredor de la muerte de la fase terminal del Sida,  tocados por la demencia senil, huérfanos y viudas, cojos y amputados por el abuso de la caza furtiva con escopetas caseras, ancianos y desvalidos, desdentados y tuertos, pacíficos recidivantes en la mala suerte, madres solteras y viejecitas abandonadas debajo de un árbol… La flor y nata de la desventura humana se da cita en esta comida de Navidad en Zemio, entrada libre para más de 100 comensales. Se prepara debajo de un frondoso mango con la alegría del que vive su fe cristiana a través de Mateo 25: “Tuve hambre y me disteis de comer”. Será seguramente el único día de este año en que este montón de viejitos, desgraciados y dementes podrán comer a discreción. Zafarrancho de amor en lugar de zafarrancho de combate. Y después de la barra libre de limonada,  todos sacarán una bolsita de plástico para recoger los restos y rebañar los fondos de las marmitas. Por una vez, es Navidad:¡prohibida la gresca, viva la abundancia!

Mons. Juan José Aguirre

Obispo de Bangassou (Centroáfrica)


 

 

CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES

CARTA des de la PRESÓ

Fragment de la Carta de Luís Ramírez des del Passadís de la Mort dirigida a un membre de l’ACAT amb qui mantenia correspondència: 

Em demana que li parli de les condicions de vida d’aquí. Encantat de fer-ho, soc un expert! Vivim en una gàbia de 1,80 m per 2,70 m- En aquesta gàbia passem 23 hores al dia... Tan sols abandonem la gàbia durant una hora per a la recreació. Pot ser una hora a dins o a fora, però a fora  únicament dues hores per setmana. Així ho diu el reglament. També sortim de la gàbia 8 minuts diaris per a la dutxa. S’hi viu sol. Dins la gàbia hi ha una petita taula, un llit i una pica/latrina. Tot d’acer o de formigó. Les parets són de formigó. No hi ha barrots. La porta és d’acer. Té dues finestres i una ranura per on passen el menjar. Mengem sols, cadascun en la seva gàbia. L’esmorzar, ens el porten cap a dos quarts de quatre de la matinada; el dinar entre dos quart d’onze i dotze; el sopar sol arribar després de les quatre de la tarda. El menjar, sovint, és incomestible. Generalment, bastants hidrats de carboni, molta pasta, patates, pa i cereals. La majoria són plats preparats industrialment, porc, vaca, salses...massa cuit, o cru, tot depèn. Molta gent té diabetis, augmentada per la vida sedentària, i necessita insulina. El més important que podem esperar cada dia és el correu. El millor que ens pot passar és tenir una visita.

Deixi’m dir-li que molts de nosaltres, perquè el temps ens ha “desensibilitzat” pel que fa als abusos de baixa intensitat, hem oblidat el que significa ser respectat com a individu lliure. Hem oblidat el que significa prendre una decisió personal. Estem psicològicament trencats en aquest ambient i molts de nosaltres ni ens n’adonem. No notem els abusos llevat que siguin extrems. No pensem res quan ens escorcollen nus i els nostres cossos són examinats per estranys. No pensem res quan ens posen les manilles quan sortim de la gàbia. No pensem res quan mengem asseguts davant de la nostra latrina. No pensem res sobre el fet d’estar sempre sols!

No tenim dret a les celebracions religioses que té la resta de la  població carcerària. Aquí ningú no espera cap millora, solament més privacions.

 

CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES · CARTES MISSIONERES


Fa temps que la premsa va donar la notícia que EEUU va regalar 24 avions de guerra al Pakistan, com a recompensa als favors que aquest país els va fer durant la guerra de l'Afganistan. (!!!!)
Podeu llegir detingudament l' informe de l' hipervíncle sobre el Pakistan. Terrible. Y ¿no hi ha ningú que pugui parar aquestes bogeríes?
Les dues fotos de baix són suficientement eloqüents.

Informe sobre el Pakistan
David Jiménez. La ciudad de los críos sin nombre. 
El Mundo (Supl. Crónica), 30/5/04

 


Retorn

TU   PREGUNTES

  DIÀLEG  
   Escriu el teu nom
   La teva adreça electrònica (e-mail)
Escriu el tema del que vols rebre informació i fes clic a "enviar":
 
   

 
MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT